A l’estiu del 1949, el diputat Igino Giordani, que des de feia alguns mesos havia trobat l’esperit de la unitat, va arribar a la vall de Primiero, a Tonadico, a les muntanyes del Trentino, on Chiara Lubich estava passant un període de descans.

Junt a la petita comunitat de Trento, que ja pul·lulava en diverses ciutats d’Itàlia, les setmanes anteriors havien viscut intensament el passatge de l’Evangeli de Mateu sobre l’abandonament de Jesús a la creu.

El 16 de juliol, va començar un període d’extraordinària intensitat, avui conegut com a Paradís ’49.

Chiara escriurà més tard a propòsit d’aquests mesos: “Si 1943 va ser l’any d’origen del Moviment, 1949 va marcar en canvi un pas endavant. Circumstàncies impensades, però previstes per la Providència, van fer que, per descansar, el primer grup de membres del Moviment es retirés del “món” per anar a la muntanya. Havíem de retirar-nos dels homes però no podíem allunyar-nos d’aquesta forma de vida, que constituïa el per què de la nostra existència.

Una petita i rústica cabana de muntanya ens va allotjar. Estàvem soles: soles entre nosaltres amb el nostre gran Ideal viscut moment rere moment, amb Jesús Eucaristia, vincle d’unitat, de qui ens alimentàvem dia rere dia; soles en el descans, en la pregària i en la meditació. I allà va començar un període de gràcies especials. Teníem la impressió que el Senyor obrís als ulls de l’ànima el Regne de Déu, que estava entre nosaltres: la Trinitat que viu en una cèl·lula del Cos místic: “Pare sant, custòdia en el teu nom als qui ens has donat, perquè siguin una sola cosa, com nosaltres “; i ens va semblar entendre que l’Obra que estava naixent seria ni més ni menys que una presència mística de Maria en l’Església. Naturalment, no hauríem baixat mai d’aquesta muntanya, petit Tabor de la nostra ànima, si la voluntat de Déu hagués estat diferent. I va ser només l’amor a Jesús crucificat i abandonat, que viu en la humanitat immersa en les tenebres, que ens va donar el valor. “(Chiara Lubich, a Escrits Espirituals / 3, Roma 1996, pàg. 41-42).

En una altra ocasió, és sempre Chiara qui ho afirma: “Va començar un període especialment lluminós en el qual, entre altres coses, ens va semblar que Déu volia fer-nos intuir el seu designi sobre el nostre Moviment”.

En els anys següents Chiara no va fer altra cosa que realitzar el que li havia estat donat en aquest estiu de llum.