Després d’un període de malaltia i de retir a Suïssa a l’inici dels anys noranta, l’existència de Chiara Lubich coneix una acceleració fulgurant en la seva obertura cap a la societat i cap als pobles més llunyans. Segura de la plena inserció de l’Obra a l’Església, dóna vida a un extraordinari període de diàlegs, de viatges, de reconeixements. Doctorats honoris causa, ciutadanies i premis en diversos continents (veure la “Cronologia”) van demostrar en quina mesura la seva influència ideal i concreta havia arribat a l’àpex.

Entre altres coses, es recorda en aquests anys (1994-2004) l’obertura i la consolidació d’un profund i vast diàleg amb fidels de grans religions, especialment orientals; el començament d’una llarga sèrie de ramificacions del Moviment aptes a aprofundir l’aportació del Carisma de la Unitat en diversos àmbits socials (economia, política, comunicació, salut, …); l’inici d’una gran acció, ecumènica i política al mateix temps, “per tornar a donar una ànima a Europa” …

Passat aquest llarg període de viatges, fundacions i collita de fruits, arriba per Chiara l’hora de la malaltia. Els últims tres anys de l’aventura terrenal de Chiara Lubich són potser els més difícils de la seva existència. Jesús Abandonat, el seu Espòs, es presenta a la cita “en forma solemne”. En una foscor en què Déu sembla haver-se ocultat com el sol rere l’horitzó. No obstant això Chiara segueix estimant, moment rere moment, germà darrera germà. Continua estant al servei del “designi de Déu” sobre el Moviment, seguint el seu desenvolupament fins als seus últims dies, quan, per a la seva gran alegria, és aprovada pel Vaticà la naixent Universitat “Sophia”.

Un sol ha estat i roman el seu desig: “Voldria que l’Obra de Maria, al final dels temps, quan, compacta, estigui a l’espera de presentar-se davant de Jesús abandonat-ressuscitat, pugui repetir-li: « Aquell dia, Déu meu, jo aniré cap a tu … amb el meu somni més boig: portar-te el món entre els braços “. Pare, que tots siguin u! ».

Chiara s’apaga el 14 de març de 2008 poc després de les dues del matí. L’últim mes el transcorre al Policlínic Gemelli, a Roma. Estant allí s’ocupa de la correspondència i pren decisions importants per al Moviment. Rep també una carta del Papa que sovint llegeix, rebent un gran consol. El Patriarca ecumènic de Constantinoble Bartomeu I passa a saludar i a beneir-la.

En els últims dies expressa repetidament el desig de tornar a casa. La complauen. Saluda personalment a les seves primeres companyes, als seus primers companys i als seus més estrets col·laboradors. Després, mentre s’agreuja, o dit d’una altra manera, es consumeix, consumeix les seves últimes energies, centenars de persones arriben a casa i entren, una a una, a la seva habitació per veure-la, per donar-li un petó a la mà, per dir-li encara una sola paraula: gràcies, i així durant hores i hores. La commoció és gran, però més gran és la fe en l’amor. Es canta el Magnificat per les grans coses que el Senyor ha fet en ella i es renova el compromís de viure l’Evangeli, és a dir estimar, com Chiara sempre va fer i va ensenyar.