Chiara Lubich i les seves primeres companyes, durant la guerra, van prendre el costum de trobar-se als refugis antiaeris, tot just sonava la sirena que anunciava un nou bombardeig. Era massa fort el desig d’estar juntes, de descobrir formes sempre noves de ser cristianes, de posar en pràctica l’Evangeli, després de la intuïció fulgurant que les va portar a posar Déu al centre dels seus interessos, al centre -únic i absolut- de les seves joves vides.

«Cada esdeveniment ens impactava profundament –va comentar anys més tard Chiara. La lliçó que Déu ens oferia mitjançant les circumstàncies era clara: tot és vanitat de vanitats, tot passa. No obstant això, al mateix temps, Déu posava en el meu cor, per a totes, una pregunta i amb aquesta la resposta: “¿Hi haurà un ideal que no mori, que cap bomba pugui destruir al que puguem donar-nos completament?”. Sí, Déu. Vam decidir fer d’Ell l’ideal de la nostra vida»

Al 2000 Chiara escriu: «Déu. Déu, que enmig del furor de la guerra, fruit de l’odi, sota l’acció d’una gràcia especial, es va manifestar pel que realment és: amor. La primera idea central sobre la qual l’Esperit ha construït aquesta espiritualitat ha estat: Déu Amor». (Cf. 1Jn. 4,8).

«Quina transformació produeix en les persones aquesta veritat, compresa de manera completament nova, al contacte amb el carisma del Moviment! La vida cristiana practicada anteriorment, tot i ser coherent, en comparació semblava enfosquida d’orfandat. Ara, de fet, havíem descobert que Déu és amor, Déu és Pare. El nostre cor, havent viscut a l’exili de la nit de la vida, s’obre i puja i s’uneix amb Aquell que l’estima, que pensa en tot, que compta fins i tot els cabells del nostre cap.

«Les circumstàncies alegres o doloroses adquireixen un significat totalment nou: tot està previst i és estimat per l’amor de Déu. Ja res pot donar-nos por. És una fe apassionada, que fortifica, que fa exultar. És una fe que commou a qui l’experimenta per primera vegada. És un do de Déu que ens fa cridar: «Nosaltres hem cregut en l’amor»[1]. Amb l’elecció de Déu, que és amor, com a ideal de la vida, es definia el primer punt cardinal, el primer pas d’aquesta nova espiritualitat que brollava en els nostres cors. En conseqüència, havíem trobat per qui viure, Déu amor».

[1] Jn 1 4, 16