Potser res expliqui millor l’experiència que les focolarines van fer des del principi – és a dir viure, com de seguida van aprendre a dir, “amb Jesús al mig d’elles” – com les paraules dels deixebles després de la trobada amb el Senyor ressuscitat a Emaús:

“No ens cremava el cor quan ens parlava pel camí?” (Lc 24, 32). Jesús és sempre Jesús, i encara que només sigui present espiritualment, quan ho està explica les Escriptures i crema al pit la caritat de Crist: la vida. Quan ho hem conegut, ens porta a dir amb infinita nostàlgia: “Queda’t amb nosaltres, Senyor, perquè es fa de nit” (Lc 24, 29).

L’experiència dels deixebles d’Emaús és essencial per als que es refereixen a l’espiritualitat de la unitat. Perquè res té valor en el moviment si no es busca i s’obté la presència promesa per Jesús entre els seus – «On n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc allà enmig d’ells» (Mt 18, 20) – una presència que vivifica, que amplia els horitzons, que consola i que estimula a la caritat i a la veritat.

Escrivia Chiara: “Havent posat en pràctica l’amor recíproc, sentim en la nostra vida una nova seguretat, una voluntat més decidida, una plenitud de vida. Com era possible? Aviat va resultar evident: per aquest amor es realitzaven entre nosaltres les paraules de Jesús: “On n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom [o sigui, en el meu amor], jo sóc allà enmig d’ells” (Mt 18, 20). Jesús, silenciosament, s’havia introduït com a germà invisible en el nostre grup. I ara la font de l’amor i de la llum hi era present enmig de nosaltres. Ja no vam voler perdre’l. I compreníem millor el que podia ser la seva presència quan, per una falta nostra, la perdíem.”

“Però en aquells moments no tractàvem de tornar al món que havíem deixat: l’experiència de” Jesús enmig de nosaltres “era massa fort perquè ens atraguessin les vanitats del món, que la seva divina presència havia reduït a ínfimes proporcions. Més aviat, igual que un nàufrag s’aferra a qualsevol cosa per poder salvar-se, també nosaltres buscàvem qualsevol mètode suggerit per l’Evangeli per poder recompondre la unitat trencada. I així com dos troncs creuats alimenten un foc consumint-se a si mateixos, de la mateixa manera, si volíem viure amb Jesús constantment present enmig de nosaltres, calia viure en cada moment totes les virtuts (paciència, prudència, mansuetud, pobresa, puresa … ) que se’ns demanen per a què la unitat sobrenatural amb els germans no decaigui. Compreníem que Jesús enmig de nosaltres no era un estat adquirit d’una vegada per sempre, perquè Jesús és vida, és dinamisme (…).”

“On dos o més …»: quan hem posat en pràctica aquestes paraules divines i misterioses, sovint ens han semblat meravelloses. On dues o més … i Jesús no especifica qui. Deixa l’anonimat. On dues o més … siguin qui siguin: dues o més pecadors penedits que s’uneixen en el seu nom; dos o més noies, com érem nosaltres; dos dels quals un és més gran i l’altre petit … On dos o més … I al viure-les, hem vist caure barreres en tots els fronts. On dos o més … de pàtries diferents: i queien els nacionalismes. On dos o més … de races diferents: i queia el racisme. On dos o més … fins i tot entre persones que de per si s’han considerat sempre oposades per cultura, classe, edat … Tots podien, o millor, havien d’unir-se en el nom de Crist (…).”

“Jesús enmig nostre: va ser una experiència formidable. La seva presència premiava sobreabundantment qualsevol sacrifici que féssim, justificava tots els nostres passos per aquest camí, cap a ell i per ell, donava un sentit just a les coses i a les circumstàncies, alleugeria els dolors, temperava la massa alegria. I tot aquell d’entre nosaltres que, sense subtileses ni raonaments, creia en les seves paraules amb l’encant d’un nen i les posava en pràctica, gaudia d’aquest paradís anticipat que és el Regne de Déu enmig dels homes units en el seu nom.”