Maria, la Mare de Déu, va estar present en la vida del moviment des de l’inici, fins i tot abans, com testimonia l’episodi de Loreto de l’any 1939, quan Chiara Lubich va anar a visitar la caseta de la família de Natzaret.

Chiara va recordar innombrables vegades un episodi que va viure sota un terrible bombardeig, que podia ser fatal per a ella i les seves primeres companyes, quan va percebre personalment alguna cosa referent a Maria: “Plena de pols, que envaïa tot el refugi – recordava – aixecant-me de terra gairebé de miracle, enmig dels crits dels presents, vaig dir a les meves companyes: ‘He sentit un dolor agut en l’ànima, ara, mentre estàvem en perill: el dolor de no poder tornar a recitar aquí a la terra l’Ave Maria’. Llavors no podia captar el sentit d’aquestes paraules i d’aquest sofriment. Potser expressava inconscientment la idea que, si salvàvem la vida, amb la gràcia de Déu, podríem donar glòria a Déu amb l’obra que estava punt de néixer”.

De conseqüència, que el Moviment dels Focolars tingui com a nom oficial “Obra de Maria”, no sorprèn. Ni que hi hagi anomenat ‘Mariàpolis’ als seus principals trobades i a les ciutadelles permanents. I que cada centre de congressos sigui anomenat un ‘Centre Mariàpolis’; com Mariàpolis és també el nom d’una revista.

Chiara escriurà el 2000: “Maria havia utilitzat per al nostre Moviment el mateix mètode que amb l’Església: mantenir-se en l’ombra per deixar-li tot el protagonisme a qui ho havia de tenir: al seu fill, que és Déu. Però quan va arribar el moment de la seva entrada «oficial» -per dir-ho així- en el nostre Moviment, ella es va mostrar -o millor, Déu ens la va revelar- gran en la mateixa mesura en què havia sabut desaparèixer. Va ser al 1949 quan Maria li va dir veritablement al nostre cor una mica de si mateixa. Aquell va ser un any de gràcies especials, potser una «període il·luminatiu» de la nostra història. Vam comprendre que Maria, encastada qual criatura única i singular en la Santíssima Trinitat, era tota Paraula de Déu, estava tota revestida d’ella. I si el Verb, la Paraula, és la bellesa del Pare, Maria, Paraula de Déu materialitzada, tenia una bellesa incomparable.

Vam tenir una impressió tan forta davant aquesta comprensió, que fins ara no l’hem pogut oblidar; és més, comprenem per què llavors ens semblava que només els àngels podien balbucejar una mica d’ella. El veure-la així ens va atreure a ella, i va néixer un amor nou per ella. Amor al qual ella va respondre evangèlicament, manifestant-se a la nostra ànima més clarament com el que era: Mare de Déu, Theotókos. És a dir, no només com la joveneta de Natzaret, la criatura més bella del món, el cor que conté i supera tots els amors de les mares del món, sinó com a Mare de Déu. I en aquest moment, no sense una gràcia de Déu, Maria ens va revelar una nova dimensió seva que fins aleshores ens havia estat completament desconeguda. Sí, perquè abans, per posar una comparació, vèiem Maria davant Crist i els sants com es veu la lluna (Maria) al cel davant del sol (Crist) i a les estrelles (els sants). Ara no: la Mare de Déu embolicava, com un enorme cel blau, al mateix sol (…)”.

Però aquesta comprensió nova i lluminosa de Maria no es quedava en pura contemplació (…). Ens va resultar clar que Maria representava per a nosaltres el model, el nostre “haver de ser” i cada un de nosaltres per la nostra part ens vèiem com un “poder ser” Maria.