Quina actitud havien de tenir per demostrar a Déu que Ell era efectivament el centre de les seves vides? De fet, Chiara i les seves primeres companyes es preguntaven com posar en pràctica aquest nou ideal de vida: Déu Amor. De seguida va semblar obvi: havien de estimar a Déu. Les seves vides no tindrien cap sentit si no fossin «una petita flama d’aquest infinit foc: amor que respon a l’Amor». I els semblava un do gran i sublim, tenir la possibilitat d’estimar Déu, fins al punt de repetir freqüentment: «No hem de dir:” hem d’estimar a Déu “, sinó:” Poder estimar-te Senyor! ¡Poder-te estimar amb aquest petit cor! “». Recordaven una frase de l’Evangeli que no deixava i no deixa escapatòria a qui vol portar una vida cristiana coherent: «No qui diu: Senyor, Senyor, entrarà al Regne del cel, sinó aquell que fa la voluntat del meu Pare, que està al cel»(Mt 7,21). Fer la voluntat de Déu, per tant, era la gran possibilitat que totes tenien per estimar a Déu. D’aquesta manera, Déu i la seva voluntat coincidien.

Escrivia Chiara: «Déu era com el sol. I a cada un de nosaltres arribava un raig d’aquest sol: la divina voluntat sobre mi, sobre la meva companya, sobre l’altra. Un únic sol, diferents els raigs, però sempre “raigs de sol”. Únic Déu, única voluntat, diferent per a cada un, però sempre voluntat de Déu. Calia caminar pel propi raig sense apartar-se mai. I caminar durant el temps que teníem. No tenia sentit divagar sobre el passat o fantasiejar sobre el futur. Calia abandonar el passat a la misericòrdia de Déu, ja que no ho teníem; i el futur el viuríem plenament quan es fes present.

«Només el present estava a les nostres mans. Perquè Déu regnés a la nostra vida, hauríem de concentrar en el present, la ment, el cor, les forces, fent la seva voluntat.

El mateix que un viatger en el tren, no pensa en caminar pel vagó per arribar abans a la meta, sinó que es deixa portar assegut; així la nostra ànima, per arribar a Déu, havia de fer la seva voluntat, enterament, en el moment present, perquè el temps camina per si sol. I no hauria estat molt difícil entendre el que Déu volia de nosaltres. Ell manifestava la seva voluntat mitjançant els superiors, la Sagrada Escriptura, els deures del propi estat, les circumstàncies, les inspiracions … Minut a minut i ajudades per la gràcia actual, construiríem l’edifici de la nostra santedat; o millor encara, fent la voluntat de Altre -de Déu mateix- Ell s’hauria edificat a si mateix en nosaltres.

«Per tant, fer la voluntat de Déu no significa només “resignació”, com sovint s’entén, sinó la més gran divina aventura que li pugui tocar a una persona: la de seguir no la pròpia i mesquina voluntat, no els propis projectes limitats, sinó seguir a Déu i realitzar el designi que Ell té sobre cadascun dels seus fills; designi diví, sorprenent, riquíssim. Fer la voluntat de Déu ha estat per a nosaltres el descobriment d’un camí de santedat per a tothom. De fet, la voluntat de Déu la pot viure cadascú, en qualsevol lloc, situació o vocació en la qual es trobi, pot ser el bitllet d’ingrés de les masses a la santedat. Fer la voluntat de Déu per a estimar-lo s’ha convertit en el segon punt cardinal de la nostra espiritualitat de la unitat».