Margarita Bavosi – Luminosa

(19/9/1941 – 7/3/1985)

“Sempre va ser: alegre, efusiva i afectuosa“. Així la recorda el seu germà Osvaldo. La seva mirada era profunda i límpida, el seu riure alegre, contagiosa, transmetia el seu entusiasme. Era lliure i el secret d’aquesta llibertat el trobem en l’amor exclusiu a Déu que va transformar la seva vida en un torrent de llum.

Margarita neix a Buenos Aires el 19 de setembre de 1941, i creix feliç en una família d’emigrants italians al costat de dos germans més. La seva infància i adolescència transcorren amb absoluta normalitat: estudia Primària i la Secundària a l’Escola de Comerç. Aquesta etapa només té un moment dur per a ella: la pèrdua de la seva mare quan tenia només deu anys, circumstància que la fa dirigir-se a la Mare de Déu com a la seva única Mare. Aquest moment, que recordarà com el seu “primera trobada amb el dolor” farà madurar en ella una gran set de Déu, present ja abans. A un sacerdot que l’exhorta a ser una “bona noia”, li respon: «N’hi ha massa, no en tinc prou: jo vull fer-me santa!».

S’inscriu a la Facultat d’Història de la Universitat d’El Salvador, de la Companyia de Jesús, i en aquest període, en 1961, coneix el Moviment dels Focolars, tot just arribat a terres argentines. Aquesta trobada significa per a ella trobar el seu camí, la resposta a una vocació que no trobava com concretar: «M’adonava que Déu no podia ocupar només un racó de la meva vida -explica anys després- que havia de ser el centre. Tot i que no sabia com … ».

Tot just acabada la llicenciatura deixa tot per entrar al focolar. I se’n va a Itàlia, per al període de formació de les focolarinas que transcorre a Grottaferrata (Roma). Allà hi serà des de setembre de 1963 a juny de 1964. És llavors quan Chiara Lubich la coneix i la nomena Lluminosa pel seu caràcter espontani i optimista, i sobretot per la seva mirada profunda i plena de llum.

El 1965 torna a l’Argentina, on ja la seva família la constitueixen solament els seus germans ja que el pare havia mort d’improvís poc abans de la seva arribada. Estarà un temps a Buenos Aires i serà ella qui acompanyi a un nou grup de joves, cridades al focolar, a Itàlia per a l’escola de formació. Quan torna, es trasllada a Paraná, de nou a Buenos Aires i finalment, va al focolar de Montevideo.

El 1971, quan encara no havia complert 30 anys, creua de nou l’oceà per exercir una funció que no s’imaginava: ser la responsable del Moviment a Espanya. Aquí viurà fins a finals de 1983, quan es trasllada a Rocca di Papa, Roma, on morirà el 7 març 1985.

El 1981 Chiara convida els membres del Moviment a renovar el compromís de fer-se sants junts, a fer de la pròpia vida un Sant Viatge, com indica el Salm 84 Lluminosa fa profundament seu aquest compromís. I la seva vida dóna un gir radical, com ho testifiquen les persones que vivien amb ella en aquell moment. Ja era radical, però des de llavors ho va ser més encara i aquesta manera de viure la “contagiava”, per així dir, a quants amb ella compartien aquest compromís de fer-se sants.

Aviat, a això se li suma un inexplicable deteriorament físic. Només després de tres anys quan ja la malaltia està molt avançada, arriba el diagnòstic precís. Però la que no canvia mai és el seu somriure. Aviat, a això se li suma un inexplicable deteriorament físic. Només després de tres anys quan ja la malaltia està molt avançada, arriba el diagnòstic precís. Però el que no canvia mai és el seu somriure.

Ja no aconsegueix moure’s però segueix ‘treballant’, 84 construint relacions i acceptant i oferint el sofriment sense preocupar-se, vivint el present. Chiara Lubich li diu: “Segueix jugant” (seguint l’exemple de Sant Lluís Gonzaga) i ella apunta al seu diari: “Estic en l’alegria i en la pau”. I juga amb … la mort, o millor amb la vida que reneix plenament després de tantes petites morts viscudes i superades per la unitat amb els altres, en la constant donació de si.

Quan, la nit del 6 de març de 1985, la situació es precipita, xiuxiueja un missatge per Chiara que li demana que li saludi de part seva a la Mare de Déu: «Sí, sí, sí …» repeteix trenta vegades. I finalment, dirigint-se als presents, entre la sorpresa general, perquè el monitor és pla i semblaria que s’ha produït la defunció, diu: «Aquí em tens Jesús, sempre he tractat, en tot moment, de fer tot davant de Tu … però ara deixeu de pregar per mi … aneu endavant vosaltres ». El seu rostre estava radiant, bellíssim. Traslluïa amb claredat la intensitat senzilla i radical amb la qual Lluminosa va saber viure durant els seus 44 anys.

Després de la seva mort, moltíssimes persones a tot el món reben d’ella no només la intercessió, sinó també una empenta decisiva en el compromís de viure el cristianisme amb radicalitat. Signe del reconeixement de l’excepcionalitat de la seva petjada espiritual és el fet també que el seu nom s’hagi donat a persones, Centres del Moviment o algunes obres socials.

Després de l’obertura del procés de canonització, el 7 de març del 2005 el seu cos va ser traslladat des de Rocca di Papa a la capella del Centre Mariàpolis Luminosa de les Matas (Madrid). El 22 de novembre de 2008, es tanca la fase diocesana del procés de canonització de Lluminosa, i comença la fase romana.