La decisió del papa Ratzinger del passat 11 de febrer em sembla que ens ha ofert un concentrat de la seva reflexió teològica i espiritual. En primer lloc perquè ressalta el primat de Déu, el sentit que la història és guiada per ell. I també perquè ens orienta a captar els signes dels temps i a afrontar-los amb el coratge d’unes decisions doloroses però innovadores. I amb una clara nota d’esperança en “la certesa que l’Església és Crist”.
A quina Església estava mirant Benet? Per amor a quina Església ha fet un pas de tal rellevància? Crec que no m’equivoco si dic que a l’”Església-comunió”, fruit del Vaticà II i també perspectiva seva, “cada vegada més expressió de l’essència de l’Església”, com també ha assenyalat el papa Ratzinger al final del seu pontificat.
“Cada vegada més”, com dient que encara no ho som del tot. I en quina direcció? L’Església, com bé se sap, és per al món. Per això, davant de les exigències de reforma ad intra, em sembla que ha de privilegiar el mirar fora de si, intensificar el diàleg amb la societat. Aquest contacte vital li permetria que se sentís clarament la seva veu fidel a l’Evangeli, i al mateix temps escoltar les inquietuds dels homes i les dones d’aquest temps. El resultat seria que trobaria nous recursos i una insospitada vitalitat dins d’ella mateixa.
Certament caldrà insistir en el diàleg ecumènic, el gran tema de la unió visible de les Esglésies, mirant d’arribar a definicions de la fe i de la praxis eclesial acceptables per a tots els cristians. A més a més auguraria una Església més sòbria, tant en posseir béns com en les expressions litúrgiques i en les seves manifestacions; proposaria una comunicació més fluïda i directa amb la societat contemporània, que permetria a la gent relacionar-se amb ella més fàcilment, i una actitud de major acollida també amb els qui pensen d’una altra manera.
Universalitat i apertura en els diàlegs seran per tant dues notes que haurà de recollir el nou papa. I per a que pugui respondre a aquests reptes enormes, me l’imagino un home de profunda espiritualitat, unit a Déu per captar de l’Esperit Sant les solucions dels problemes, exercint constantment la col·legialitat i col·laborant també amb els laics, homes i dones, per pensar i actuar l’Església.
A nosaltres, doncs, ens toca treballar amb un nou sentit de responsabilitat. Es tracta de suscitar estímuls creatius a diferents nivells. Penso en l’economia, que només sortirà de la crisi si es posa al servei de l’home; en la política, que ha de recuperar credibilitat tornant a ser “vida comú a la polis”; en les comunicacions, que han de ser un factor d’unitat en el cos social. Penso també en la justícia, en l’apertura a qui comet un error, a qui pateix la plaga de l’explotació, a qui ha patit els errors d’altres homes i altres dones, fins i tot de l’Església. Penso en aquells que se senten exclosos de la comunió eclesial, com les “noves unions”. També això és Església, perquè el Crist que la va fundar va morir a la creu per guarir tota divisió.
Cal fer brillar el seu rostre veritable. Per això he convidat a tots aquells que segueixen l’esperit del Moviment arreu del món a fer un nou “pacte” que per tot arreu faci créixer l’escolta, la confiança, l’amor recíproc durant aquest temps d’espera, per a que en unitat i col·legialitat l’Església pugui elegir aquest papa que també necessita la humanitat».
Font: Zenit
