«Sembla que aquests dies no hi hagi regió de Síria exempta de violència. Ahir vaig telefonar a una amiga ortodoxa refugiada a Banias, a la costa, per felicitar-la per Pasqua. No hi ha hagut cap celebració litúrgica a Banias, em diu amb tristesa. La ciutat on aquests dies han mort, pel cap baix, unes cent cinquanta persones, viu en un clima surrealista. El Dijous Sant, a mitja celebració, el sacerdot va fer sortir la gent ràpidament perquè van començar a ploure trets i des de llavors totes les esglésies ortodoxes, i no només aquesta, estan tancades. També allà la situació s’ha agreujat.
Des de Síria no només fugen els cristians, sinó també els sunnites moderats preocupats per la tendència integrista. Abans d’aquest conflicte cap dona estava obligada a dur el vel, ara per viatjar segures fora de la ciutat cal posar-se’l o dur-lo a mà: quelcom impensable en un estat que sempre s’ha definit com a laic. Ens sorprenen, a primera vista, aquests canvis en hàbits aliens a la cultura siriana.
En aquest clima de suspensió que podria anar a pitjor ens preguntem una vegada i una altra sobre el significat que les institucions donen a l’expressió ’estat sobirà’. Per què l’ONU calla?, ¿ per què els seus organismes no tenen la força per ‘obligar’ a la pau i al diàleg, com s’hauria de fer quan germans inconscients volen barallar-se a mort i saben, no obstant, de manera molt ràpida, votar embargaments que després només generen desesperació entre la gent?
¿Per què tants règims de l’Orient Mitjà són sostinguts i després en un dia tot canvia i s’obren conflictes sagnants, on massacres i homicidis arriben a ser la limfa per alimentar l’odi religiós?, per què sempre hi ha dues balances i dues mesures?, per què la veritat calla o es posa en entredit i l’opinió pública està anestesiada? A Banias, fa dos anys, en les memorables manifestacions dels divendres es cridava: “Alauites a la fosa i cristians al Líban” i es venien històries de llibertat (a l’opinió pública interna i a l’estranger, com un insistent tam-tam) d’un poble que finalment tenia el valor de rebel•lar-se, i s’afirmava això per distreure el gran públic de la veritable realitat del conflicte sirià.
Qui s’atrevia a manifestar aquestes incongruències, tot i admetre amb claredat les culpes del règim, era titllat de recolzar les dictadures i de filo no se què! Ara que Síria està devastada i dividida, ara que la sang dels germans es vessa dia a dia i que, malauradament hi ha qui creu en la venjança i la fa servir, ara que els terroristes han arribat a les muntanyes de sobre de Damasc i els barris d’Homs i Alep, ara… es parla finalment amb tota la sinceritat del gas de Qatar i de Rússia i de la voluntat de debilitació de la política xiïta contra la sunnita, del vell afer palestí i del joc fora de casa entre Rússia, Xina, Iran, Estats Units i Israel i del somni turc de fer d’amo i altres.
La paraula llibertat ha deixat d’anomenar-se. Potser perquè se sap que la llibertat, la veritable, només neix de la justícia, que vol dir: donar a cada un allò que és seu. No armes o altres coses. Probablement era aquella la llibertat que també el poble sirià somniava, però que cap país ha sabut ajudar-lo a aconseguir-la. Potser perquè no hi ha, encara, la cultura de la fraternitat universal. Són encara massa pocs els homes adequadament preparats i convençuts per recórrer en economia i política o en el dret aquest camí com el que realment pot produir fruit.
És a la fraternitat, no obstant, a la que ens agafem també avui, com a un fil d’esperança que cada dia és més prim. Tot ha de començar sempre des de cada un de nosaltres, n’estem convençuts però tenim necessitat d’ajuda i de pregàries per poder fer-ho».
