Estem bé, però patint força per com està evolucionant la situació cap a un desastre cada cop més ombrívol, en el que és difícil veure alguna sortida. Seguim esperant la “sorpresa” de Déu: la pau.
La situació externa és cada vegada més tensa: bombardejos, avions que no s’aturen (esperant que no siguin d’Israel). La carretera que condueix a l’aeroport està tancada pels combats. El que de veritat turmenta és la mentida, les falsedats que el poder utilitza per desencadenar guerres infames, difícils de desxifrar, on la informació a Occident és parcial, es posa d’una banda sense mirar la barbàrie general de la que tots som responsables: oposició i govern. Aquest és el shock constant: la falsedat. Es defineixen plans estratègics de canvi i noves organitzacions governatives sense mirar la sang que no s’atura.
Els viatges, especialment entre Alep i Homs són molt perillosos i només qui els ha de fer per necessitat s’hi aventura corrent perills ben reals. Durant dos dies, un autobús que anava d’Alep a Marmarita (als turons entre Homs i la costa on hi ha moltíssims refugiats) ha estat segrestat amb tots els passatgers. Els han alliberat a tots llevat del conductor. Hi ha una por permanent als segrestos gairebé per tot el país: episodis que et deixen perplex si pensem en la seguretat de la qual gaudíem fins fa dos anys.
Els aliments i els articles de primera necessitat estan apujant els preus a un ritme de vertigen. La preocupació de molts és poder menjar, per això s’estalvia en la resta, la carn i els làctics són un luxe. Valia la pena desencadenar aquesta guerra? Una senyora sunnita, opositora al règim ens ha dit lapidàriament: “Si haguéssim sabut les conseqüències, mai no hauríem donat el nostre recolzament. Ens han utilitzat”. I no és l’única que ho pensa.
A les 21 hores, a la TV libanesa Manar han retransmès l’entrevista al president Assad, en connexió amb altres canals sirians. Una periodista l’interroga sobre les estratègies adoptades pel seu govern. L’actitud d’Assad és segura, i les seves respostes lògiques i respectuoses.
«¿Per què heu passat de la defensa a l’atac?» pregunta la periodista. «Ha canviat l’equilibri en la balança dels enfrontaments: molts rebels s’han retirat, han deixat de sostenir econòmicament als terroristes i han tornat a la vida normal. Això ens fa presagiar debilitat» és la conclusió del president.
«Esteu segurs de guanyar?». Assad respon que si no ho estiguessin no haurien resistit durant dos anys i mig una guerra gairebé mundial contra Síria.
Pel que fa a la conferència de pau a Ginebra, confirma que «en principi» el govern hi participarà. La periodista insisteix en aquest «en principi» i el president precisa que abans caldrà veure quines condicions posaran «els altres» i si aquestes propostes van en contra del poble del qual el govern sirià n’és el legítim representant també a Ginebra. La intenció d’Assad és sotmetre al poble les decisions a prendre.
Després de Ginebra, continua Assad «nosaltres tornarem al nostre país, a les nostres cases», la resta de convidats no obstant «tornaran als seus ministeris d’Afers Exteriors de països que recolzen a l’oposició o es tancaran en els centres dels respectius serveis secrets».
“¿I si li demanen que se’n vagi en vint dies com ja s’ha dit, oferint-li la possibilitat de sortir dels país amb cinc-centes persones del seu seguici?” Riu i després repeteix que és el representant del poble i que serà el poble qui decideixi. Un poble que mentrestant continua morint.
Por Maddalena Maltese
Fuente: Città Nuova
