Segueixen passant els anys i la vida en comunió es difon per tot arreu; a principis dels seixanta una desena de focolarins s’instal·la més enllà del teló d’acer. El 1961 l’esperit del moviment penetra entre els germans cristians no catòlics. El 1967 neix la segona generació del moviment; a continuació arribarà la tercera, la quarta i la cinquena. Neixen el Gen Rosso i el Gen Verde, els moviments Famílies Noves i Humanitat Nova,… la vida de l’evangeli arriba a molts llocs i es tradueix en amor concret a cada persona necessitada.

El juny de 1967 el patriarca ecumènic de Constantinopla, Atenàgores I, invita a Chiara a Istanbul:

“Em va rebre com si em conegués de sempre. ‘L’estava esperant’, va dir, i va voler que li expliqués els contactes del moviment amb luterans i anglicans. ‘És quelcom gran conèixer-se –va comentar-; hem viscut aïllats, sense tenir germans, sense tenir germanes durant molts segles, com orfes. Els primers deu segles de cristianisme van ser per als dogmes i l’organització de l’Església. En els deu segles següents vam tenir els cismes, la divisió. La tercera època, aquesta, és la de l’amor’. Em va demanar de mantenir el contacte. (…) Allò que em va impressionar va ser la seva figura (…) i sobre tot el seu cor: un cor gran, tan profundament humà que va suscitar en mi la pregunta de quantes persones així hauria conegut en la meva vida.” (1)

Les entrevistes van continuar, fins arribar a un total de vint-i-cinc. La relació estreta va continuar amb el patriarca Demetri I i amb l’actual, Bartomeu I, que va ser qui va anar a visitar a Chiara a l’hospital poc abans de morir

Neixen i s’aprofundeixen relacions amb tot tipus de persones. Com solia dir Chiara, “tots són candidats a la unitat”. La fraternitat universal cada dia està més a prop.

1. FONDI, E.M y ZANZUCCHI, M.: Un pueblo nacido del Evangelio. Madrid: Ciudad Nueva, 2005 – p. 354