« Tu fas el que jo no puc fer. Jo faig el que tu no pots fer», paraules que expressen l’amistat d’aquestes dues dones: «gran, íntima, profunda»,segons la va definir Chiara Lubich.
Ella mateixa va descriure la trobada, a finals de maig de 1997, en un lloc pobre del Bronx (Nova York), en una cel·la del convent de les Missioneres de la Caritat: «Amb ella vaig mantenir una conversa prolongada i inoblidable. Estava al llit amb un fort dolor a l’esquena, en un ambient pobre (…) La reunió va ser una excepció degut a la seva precària salut. Privada, molt alegre. (…) Després va començar a parlar i parlar. Era la fundadora d’una Obra de Déu que parlava a una altra, molt més indigna,i podia comunicar-li els fruits de tota la seva vida: cases de vida contemplativa i activa (…), difusió a 120 països, projectes obstaculitzats pels governs (…). Va parlar del quart vot que preveu servir amb tot el cor els més pobres dels pobres, dels moribunds acompanyats al Paradís (…). Era el seu magníficat. Els pocs minuts concedits pel metge es van convertir en vint. És una llàstima que no haguéssim fet alguna foto de la Vida que hi havia en aquella habitació, d’aquella conversa que tenia gust a Paradís. Ens vam acomiadar abraçant-nos. Mai no oblidaré aquell rostre i aquella alegria (…). M’alegro d’haver-la conegut i d’haver-la tingut tan a prop. Vaig començar a pregar, no tant per ella, sinó ella per tots nosaltres».
Va afegir en una altra ocasió: «Ha realitzat el que el Papa [Joan Pau II] defineix com a geni femení, que resideix precisament en la característica de Maria. Ella no estava investida d’un ministeri sinó (…) que estava investida de l’amor, de la caritat, que és el do més gran, el més gran que ve del Cel»(1)
En una connexió telefònica amb els membres dels Focolars arreu del món el 25 de setembre de 1997, Chiara Lubich va dir d’ella: «La Mare Teresa és (…) una mestra excelsa de l’art d’estimar.
Estimava realment tothom. No preguntava al seu proïsme si era catòlic o hindú o musulmà, etc. (…) La Mare Teresa era, sens dubte, la primera en estimar. Ella anava a l’encontre d’aquells per als quals Déu l’havia enviat.
La Mare Teresa veia, potser com cap altre,a Jesús en cada persona: precisament el “a mi m’ho van fer”, era el seu lema.
La Mare Teresa es feia u amb tothom. Es va fer pobre amb els pobres però, per damunt de tot, com els pobres. En això radica la diferència de la simple assistent social, (…) o de qui es dedica al voluntariat. No acceptava res que no poguessin tenir també els pobres. És coneguda, per exemple, la seva renúncia i la de les seves germanes a una simple rentadora, renúncia que molts no entenen – de fet, diuen: en aquests temps! – però ho feia perquè els pobres no la tenen i, per tant, ella tampoc.
Va assumir i fer pròpia la misèria dels pobres,les seves penes, malalties i morts.
La Mare Teresa va estimar tothom com a ella mateixa, fins al punt d’oferir-los el seu propi ideal. Convidava, per exemple, als voluntaris que l’ajudaven durant un temps en la seva Obra, a buscar la seva pròpia Calcuta allà on cada un tornava. Perquè els pobres – deia – estan arreu.
Sens dubte, la Mare Teresa va estimar els enemics. Mai no es va aturar a respondre les acusacions absurdes que li feien; pregava pels enemics» (2)
Dos dies abans, a la comunitat dels Focolars de la regió d’Emília-Romanya, reunits a Rímini, Chiara va dir: «He admirat a la Mare Teresa d’una manera molt especial per la seva determinació. Tenia un ideal: els més pobres entre els pobres. I va romandre fidel a això. Va centrar tota la vida en aquest únic objectiu. També en això és per a mi un model de fidelitat a l’ideal que Déu m’ha confiat».
(1) Cf. Entrevista a Chiara Lubich de la Ràdio Vaticana sobre la Mare Teresa de Calcuta, 10 de setembre de 1997.
(2) Cf. Cf. Lubich, Chiara: Construir el “castillo exterior”. Madrid: Ciudad Nueva, 2004. Pàg. 27-31
