El cor fa pensar en afectes, sentiments, passions. Per a l’autor bíblic però, és molt més: l’esperit és alhora el centre de la vida i de la persona, el lloc de les decisions, de la interioritat, de la vida espiritual. El cor de carn és dòcil a la Paraula de Déu, es deixa guiar per ella i formula “pensaments de pau” vers els germans. El cor de pedra es tanca en si mateix, incapaç d’escoltar i tenir misericòrdia.

Necessitem un cor nou i un esperit nou? N’hi ha prou de mirar al voltant. La violència, la corrupció, les guerres neixen en els cors de pedra que s’han tancat al pla que tenia Déu per a la seva creació. Fins i tot, si mirem dins nostre amb sinceritat, ¿no ens sentim moguts moltes vegades per desitjos egoistes? ¿l’amor és el que guia les nostres decisions, és el bé de l’altre?

Observant aquesta nostra pobra humanitat, Déu se’n compadeix. Ell, que ens coneix millor que nosaltres mateixos, sap que necessitem un cor nou. Ho promet al profeta Ezequiel, pensant no tan sols en cada persona sinó en tot el poble. El somni de Déu és tornar a crear una gran família de pobles, com la va pensar des dels orígens, conformada per la llei de l’amor recíproc. La nostra història ha demostrat repetidament que, d’una banda, sols, no som capaços de complir el seu projecte, i de l’altra, Déu mai  no s’ha cansat de tornar a posar-se en joc, fins a prometre de donar-nos Ell mateix un cor i un esperit nous.

Ell compleix plenament la promesa donada quan envia el seu Fill a la terra i infon el seu Esperit en la Pentecosta. En neix una comunitat –la dels primers cristians de Jerusalem–, icona d’una humanitat que es caracteritza per “un sol cor i una sola ànima”[1].

Fins i tot jo, que escric aquest breu comentari; fins i tot tu, que el llegeixes o l’escoltes, estem cridats a formar part d’aquesta nova humanitat. Encara més, estem cridats a construir-la al nostre voltant, a fer-la present en la nostra vida i en al nostre ambient de treball. Pensa quina gran missió se’ns confia i quanta confiança Déu posa en nosaltres. En lloc de deprimir-nos enfront d’una societat que sovint sembla corrupta, en lloc de resignar-nos davant de mals més grans que nosaltres i tancar-nos en la indiferència, dilatem el cor “en la mesura del Cor de Jesús. Quina feinada! Però és l’única cosa necessària. “Fet això, està tot fet”. Era una invitació de Chiara Lubich, que continuava: “Es tracta d’estimar a cadascú que se’ns acosta com Déu l’estima. I donat que vivim en el temps, estimem el proïsme un rere l’altre, sense que hi hagi cap resta d’afecte pel germà trobat un minut abans”[2].

No confiem en les nostres forces i capacitats, inadequades, sinó en el do que Déu ens fa: “Us donaré un cor nou, i posaré un esperit nou dins vostre.”

Si som dòcils a la invitació d’estimar cadascú, si ens deixem guiar per la veu de l’Esperit en nosaltres, esdevenim cèl·lules d’una nova humanitat, artesans d’un món nou, en la gran varietat de pobles i cultures.

FABIO CIARDI

[1] Cf. Ac 4, 32.

[2] C. Lubich: La doctrina espiritual. Madrid: Ciudad Nueva, 2002, p. 128