En els dies següents a la crucifixió de Jesús, els seus deixebles es tancaren a casa, espantats i desorientats. L’havien seguit pels camins de Palestina, mentre anunciava a tots que Déu és Pare i estima amb tendresa cada persona!

Jesús havia estat enviat pel Pare no tan sols amb la intenció de donar testimoni amb la seva vida d’aquesta gran novetat, sinó també d’obrir a la humanitat el camí per trobar Déu; un Déu que és Trinitat, comunitat d’amor en si mateix i que vol acollir en aquesta abraçada les seves criatures.

Durant la seva missió, molts han vist, sentit i experimentat la bondat i els efectes de les seves accions i les seves paraules d’acolliment, perdó, esperança … Llavors, heus aquí la condemna i la crucifixió.

En aquest context l’Evangeli de Joan ens diu que Jesús, ressuscitat el tercer dia, s’apareix als seus i els envia a continuar la seva missió:

“Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”

Com si els digués: “Recordeu com he compartit amb vosaltres la meva vida? Com he satisfet la vostre fam i set de justícia i pau? Com he sanat els cors i els cossos de molts marginats i rebutjats de la societat? Com he defensat la dignitat dels pobres, de les vídues, dels estrangers? Continueu ara vosaltres: anuncieu a tothom l’Evangeli que heu rebut, anuncieu que Déu desitja fer-se trobadís a tots i que tots vosaltres sigueu germans”.

Tota persona, creada a imatge de Déu-Amor, ja té en el cor el desig de la trobada; totes les cultures i totes les societats tendeixen a construir relacions de convivència. Però quant d’esforç, quantes contradiccions, quantes dificultats per assolir aquest objectiu! Aquesta profunda aspiració xoca diàriament amb les nostres fragilitats, el nostre tancament i la nostra por, la desconfiança i els judicis mutus.

No obstant això, el Senyor, amb confiança, continua en l’actualitat fent la mateixa invitació:

“Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”.  

Com viure aquest mes una invitació tan audaç? ¿La missió de suscitar la fraternitat en una humanitat sovint dividida, no és una batalla perduda fins i tot abans de començar? Sols mai podríem aconseguir-ho i és per això que Jesús ens ha donat un do, molt especial, l’Esperit Sant, que ens sosté en el compromís d’estimar cada persona, encara que sigui un enemic.

“L’Esperit Sant, que es dóna en el baptisme […], essent esperit d’amor i d’unitat, fa de tots els creients una cosa sola  amb el Senyor ressuscitat i entre ells […]. superant totes les diferències de raça, cultura i classe social […]. Amb el nostre egoisme es construeixen les barreres amb què ens aïllem i excloem aquells que són diferents de nosaltres. […]. Tractarem, per tant, escoltant la veu de l’Esperit Sant, de créixer en […] aquesta comunió […] superant les llavors de la divisió que portem dins nostre”[1].

Amb l’ajuda de l’Esperit Sant, recordem i vivim, també nosaltres aquest mes, les paraules d’amor en cada petita o gran oportunitat de relacions amb els altres: acollir, escoltar, compadir, dialogar, encoratjar, incloure, tenir cura, perdonar, valorar…; viurem així la invitació de Jesús de continuar la seva missió i serem canals d’aquella vida que Ell ens ha donat.

És el que han experimentat un grup de monjos budistes, durant una estada a la ciutadella internacional de Loppiano, a Itàlia, on els seus 800 habitants intenten viure amb fidelitat l’Evangeli. Ells van estar profundament colpits per l’amor evangèlic, que no coneixien. Un d’ells diu: «Posava les meves sabates brutes fora de la porta: al matí les trobava netes. Posava el meu vestit brut fora la porta: al matí, el trobava net i planxat. Sabien que tenia fred, perquè sóc del Sud-est asiàtic: pujaven la calefacció i em donaven mantes… Un dia vaig preguntar: “Per què feu això?” “Perquè t’estimem”, va ser la resposta.»[2]

Aquesta experiència ha obert el camí per a un veritable diàleg entre budistes i cristians.

Letizia Magri

[1] Cf. C. Lubich, Paraula de Vida gener 1994.

[2] Cf. C. Lubich, La mia esperienza nel campo interreligioso: punti della spiritualità aperti alle religioni , Aquisgran (Alemanya), 13 novembre 1998