Cansats i afeixugats: aquestes paraules suggereixen la imatge de persones –homes i dones, joves, nens i ancians– que, en qualsevol forma porten pesos al llarg de la vida i esperen que arribi el dia en que podran lliurar-se’n.

En aquest passatge de l’Evangeli de Mateu, Jesús dirigeix una invitació: “Veniu a mi…”.

Tenia al seu voltant la multitud que havia vingut a veure’l i escoltar-lo; molts d’ells eren persones senzilles, pobres, amb poca formació, incapaços de conèixer i respectar totes les complexes prescripcions religioses de l’època. A més, carregaven en ells els impostos i l’administració romana, com un pes sovint impossible de sostenir. Es trobaven a la recerca, desitjosos, d’una vida millor.

Jesús, amb el seu ensenyament, mostrava una especial atenció cap a ells i per a tots aquells que eren exclosos de la societat perquè eren considerats pecadors. Ell desitjava que tots poguessin entendre i acceptar la llei més important, la que obre la porta de la casa del Pare: la llei de l’amor. Déu efectivament revela les seves meravelles a tots aquells que tenen el cor obert i senzill.

Però Jesús ens convida també a nosaltres, avui, a apropar-nos a ell. Ell s’ha manifestat com el rostre visible de Déu que és amor, un Déu que ens estima immensament, així com som  –amb les nostres capacitats i els nostres límits, les nostres aspiracions i els nostres fracassos!–, i ens convida a confiar en la seva “llei”, que no és un pes que ens esclafa, sinó un jou lleuger capaç d’omplir el cor de joia als qui la viuen. Aquesta requereix el compromís de no replegar-nos en nosaltres mateixos, més aviat de fer de la nostra vida un do als altres cada vegada més ple, dia rere dia.

“Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar“ (Mt 11, 28)

Jesús fa també una promesa: “…us faré reposar.”

De quina manera? En primer lloc, amb la seva presència, que es fa més decisiva i profunda en nosaltres si l’escollim com el punt ferm de la nostra existència; després amb una llum especial que il·lumina els nostres passos diaris i ens fa descobrir el sentit de la vida, fins i tot quan les circumstàncies externes són difícils. En segon lloc, si comencem a estimar com Jesús mateix ho ha fet, trobarem en l’amor la força per anar endavant i la plenitud de la llibertat, perquè és la vida de Déu que s’obre pas en nosaltres.

Així va escriure Chiara Lubich: «…un cristià, que no està sempre en la tensió

d’estimar, no mereix el nom de cristià. I això és perquè tots els manaments de Jesús es resumeixen en un de sol: en el de l’amor a Déu i al proïsme, en el qual veure i estimar Jesús. L’amor no és mer sentimentalisme, sinó que es tradueix en vida concreta, al servei dels germans, especialment d’aquells que tenim a prop, començant per les petites coses, pels serveis més humils. Charles de Foucauld diu: “Quan s’estima algú, s’està realment en ell, s’està en ell amb l’amor, es viu en ell amb l’amor, ja no es viu en sí mateix, s’està ‘desprès’ d’un mateix, ‘fora’ de si mateix”[1]. I és per aquest amor

que s’obre camí en nosaltres la seva llum, la llum de Jesús, segons la seva promesa: “Al qui m’estima …em manifestaré a ell[2]. L’amor és font de llum: estimant comprenem més Déu que és Amor»[3].

Acollim la invitació de Jesús a anar a ell i reconeguem-lo com la font de la nostra esperança i la nostra pau. Acollim el seu “manament” i esforcem-nos a estimar com ho va fer ell, En les mil ocasions que ens passen cada dia a la família, a la parròquia, a la feina: responem a l’ofensa amb el perdó, construïm ponts en lloc de murs, i posem-nos al servei dels que estan sota el pes de les dificultats.

Descobrirem en aquesta llei no una càrrega, sinó una ala que ens farà volar alt.

 LETIZIA MAGRI

[1] C. de Foucauld, Scritti Spirituali, VII, Città Nuova, Roma 1975, p.110.

[2] Cf. Jn 14, 21.

[3] Cf. C. Lubich,  Paraula de Vida / maig – Amor en moviment, Ciutat

Nova, Any XI, Abril-Maig 1999 núm. 62 pàg. 23.