Aquest salm és un cant de glòria per celebrar la reialesa del Senyor, que domina tota la història: és eterna i majestuosa, però s’expressa en la justícia i en la bondat i s’assembla més a la proximitat d’un pare que al poder d’un dominador.

Déu és el protagonista d’aquest himne, que revela la seva tendresa, sobreabundant com la d’una mare: és misericordiós, compassiu, lent per a la ira, gran en l’amor, bo vers tothom…

La bondat de Déu s’ha manifestat al poble d’Israel, però s’estén a tot el que ha sortit de les seves mans creadores, a cada persona i a tota la creació.

Al final del salm, l’autor convida a tots els vivents a unir-se a aquest cant per multiplicar el seu anunci, en un cor harmoniós de moltes veus: “El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement totes les seves criatures”.

Déu mateix ha confiat la creació a les mans laborioses de l’home i de la dona com un “llibre” obert en el que està escrita la seva bondat. Ells estan cridats a col·laborar en l’obra del Creador, afegint pàgines de justícia i de pau, caminant segons el Seu designi d’amor.

Però, per desgràcia, el que veiem al voltant nostre són les moltes ferides infligides a persones, sovint indefenses i a l’entorn natural. Això,  a causa de la indiferència de molts i a l’egoisme i l’afany dels qui exploten les grans riqueses del medi ambient, només pels seus propis interessos, en perjudici del bé comú.

En els últims anys, s’ha obert camí en la comunitat cristiana una nova consciència i sensibilitat a favor del respecte de la creació; en aquesta perspectiva podem recordar les moltes crides autoritzades que encoratgen el redescobriment de la natura com a mirall de la bondat divina i patrimoni de tota la humanitat.

Així va parlar el Patriarca Ecumènic Bartomeu I, en el seu missatge per a la

Jornada de la Creació de l’any passat: “Es requereix una vigilància contínua, formació i ensenyament de manera que sigui clara la relació de la crisi actual

ecològica amb les passions humanes (…) el resultat i fruit de la qual és la crisi ambiental que vivim. Per tant, l’únic camí és el retorn a la bellesa antiga (…) de la moderació i de l’ascetisme, que poden conduir a la gestió racional del medi ambient. En particular, l’avidesa, amb la satisfacció de les necessitats materials, condueix amb certesa a la pobresa espiritual de l’home, que implica la destrucció del medi ambient”[1]¹.

El Papa Francesc, en el document Laudato Si’, ha escrit: “La cura de la natura és part d’un estil de vida que implica capacitat de convivència i de comunió. Jesús ens va recordar que tenim a Déu com el nostre Pare comú i que això ens fa germans. L’amor fratern només pot ser gratuït (….). Aquesta mateixa gratuïtat ens porta a estimar i acceptar el vent, el sol o els núvols, encara que no se sotmetin al nostre control. […] hem de sentir una vegada més que ens necessitem els uns als altres, que tenim una responsabilitat cap als altres i cap al món, que val la pena ser bons i honestos”²[2].

Aprofitem doncs algun temps lliure de compromisos de treball, o totes les oportunitats que tenim durant el dia, per dirigir la mirada a la profunditat del cel, la majestuositat dels cims i la immensitat del mar, o fins i tot d’un petit fil d’herba que espunta a la vora del camí. Això ens ajudarà a reconèixer la grandesa del Creador, “amant de la vida” i a trobar l’arrel de la nostra esperança en la seva bondat infinita, que tot ho envolta i acompanya.

Escollim per a nosaltres i per a la nostra família un estil de vida sobri, respectuós amb les exigències del medi ambient i d’acord amb les necessitats dels altres, per enriquir-nos d’amor. Compartim els béns de la terra i del treball amb els germans més pobres i testimoniem aquesta plenitud de vida i de joia que ens converteix en portadors de tendresa, de benevolència, i reconciliació en el nostre entorn.

Letizia Magri

[1] Cf. Patriarca Ecumènic Bartomeu I, Missatge per a la Jornada de la Creació,1 setembre 2016.

[2] Cf. Papa Francesc Carta Encíclica Laudato Si’ 24 maig 2015 (nn 228-229)