Durant la segona quinzena de juliol els Nois per la Unitat (CxU) de tot el món es van reunir als diversos Camps de Treball Internacionals Home Món. Les seus de la primera setmana van ser Croàcia, Sèrbia i Polònia; la següent setmana es va dedicar a accions concretes de solidaritat i voluntariat en els més variats llocs del planeta.

El programa va ser construït amb les idees dels CxU de tot el món. I no van faltar els seus propis testimonis sobre com viuen el seu dia a dia, els desafiaments a què s’enfronten i com intentar viure’ls. Un d’aquests testimonis, que reproduïm a continuació, entorn de l’assetjament escolar:

«Molt bones a tots, avui vinc a explicar-vos una experiència que va passar fa ja uns anys. Durant sis anys vaig ser víctima d’assetjament escolar, des dels 10 anys als 16.

Com podeu imaginar van ser 6 anys molt durs en la meva vida. Quan tenia 10 anys un noi de la meva classe va aconseguir que la classe comencés a gastar-me bromes. El que va començar sent unes bromes va acabar amb sis anys de solitud. Tot d’una, sense cap raó ningú vol ser el teu amic, ningú vol jugar amb tu, i altres coses que, en un nen de 12 anys, li fan mal. No vull entrar en detalls, però imagino que tots podeu fer-vos una idea prou clara.

Durant aquests sis anys la meva relació amb Déu no va existir en cap moment. No comprenia per què un Déu que és Amor podia permetre que em passés tot això; però tampoc va ser que deixés de creure en Ell, perquè jo seguia participant de les trobades dels Focolars, anava a missa i tot; però mai vivint plenament.

El canvi: com vaig aconseguir passar d’una situació tan depriment i negativa a ser feliç.

D’una banda, demanar ajuda. Per a mi va ser molt important prendre consciència que sol no podia tirar endavant. Aquí va ser quan vaig demanar ajuda als meus pares. Per a ells va ser també un cop dur, perquè durant sis anys jo mai vaig dir res, així és que en cap moment es van imaginar que em pogués estar passant una cosa semblant.

El primer que van fer va ser buscar alguna persona que em pogués ajudar a començar el canvi; i d’aquesta manera, vaig trobar a una persona que més tard canviaria la meva vida totalment.

Quan vaig estar preparant això que us estic explicant, li vaig preguntar com podia fer-ho per transmetre-tot el que portava dins. Em va dir que quelcom important era prendre el control d’un mateix. No deixar-se influenciar pel que els altres pensin de tu. No és una feina fàcil, però us asseguro que quan un pot viure tranquil sense que li afecti el que els altres pensen d’ell, la majoria de les preocupacions se’n van.

Em va dir una frase de Gandhi que em quedarà per sempre: “Primer un pateix, però és important després estimar, perquè patir i estimar és a la llarga, l’única manera de viure amb plenitud i dignitat”. Primer un pateix, però és important passar aquest dolor a amor i no a odi o ràbia.

Tot aquest procés amb la psicòloga que els meus pares van trobar va durar uns set mesos. El temps com podeu veure és important. No és una cosa que es solucioni d’avui per demà.

El següent pas important va ser la meva reconciliació personal amb Déu: va arribar a la Jornada Mundial de la Joventut de l’any passat a Cracòvia. Aquí va ser quan vaig descobrir que una cosa que em faltava era perdonar a tots. Una cosa fàcil de dir, però molt difícil d’acceptar. Així que parlant-ho amb un capellà que ens va acompanyar vaig començar el procés interior de realment perdonar a tots aquells que m’havien fet mal en algun moment.

En aquest moment va ser quan vaig sentir realment a Déu per primera vegada a la meva vida. Sentia que Ell em felicitava per tot el que estava fent, però que a més m’animava a fer més. I en part és per això que estic avui aquí. En el seu moment va ser una mica difícil acceptar-ho, però jo sabia que si m’havia passat tot això en la meva vida era per voluntat de Déu i perquè Ell ho volia així. I és per això que sóc aquí avui, malgrat els meus nervis, contant la meva experiència, perquè mentre aquesta experiència ajudi a un de vosaltres jo ja estic content.

Finalment, m’agradaria posar-vos un fragment d’una pel·lícula que en el seu moment em va ajudar moltíssim: Professor Carter

La nostre major por no és que no encaixem, la nostre major por és que tenim una força desmesurada. És la nostra Llum i no la nostra Foscor el que més ens espanta. Empetitir-se no ajuda al món, no hi ha res intel·ligent a encongir perquè altres no es sentin insegurs al teu voltant. Tots hauríem de brillar com ho fan els nens. No és cosa d’uns pocs, sinó de tots. I en deixar brillar la nostra pròpia llum, inconscientment donem permís a altres per fer el mateix. A l’alliberar-nos de la nostre pròpia por, la nostra presència allibera automàticament a altres.

Empetitir-se no ajuda al món. Recordeu això. No és bo fer-se el feble. Heu de ser vosaltres mateixos perquè cada un de vosaltres sou únics. No hi ha ningú ni hi haurà ningú com vosaltres.

Per què us explico la meva experiència? Per dues raons. La primera: per dir-vos que Déu ens estima immensament, que et poden passar moltíssimes coses en la teva vida, però totes i cadascuna d’elles ocorren per voluntat de Déu, i sens dubte, et passen per alguna cosa. En el meu cas, perquè avui estigui aquí, sigui qui sóc en aquests moments i per intentar ajudar a tota la gent que estigui passant per alguna situació semblant a la meva.

La segona, per a demanar-vos ajuda. Dir-vos que parleu, que, encara que vosaltres sigueu la víctima o sigueu observadors, que ho expliqueu sense por al que els altres puguin dir de vosaltres. ¿Difícil? Molt, però no és excusa. Sense parlar no es pot actuar contra l’assetjament. Moltes gràcies ».