Jesús, dirigint-se a la multitud que el seguia, anunciava la novetat de l’estil de vida d’aquells que volien ser els seus deixebles, un estil “a contracorrent” respecte a la mentalitat més generalitzada[1].
En aquell temps, com ara, era fàcil fer discursos moralistes i després no viure coherentment, sinó més aviat cercar per a un mateix llocs de prestigi en el context social, formes de sobresortir i servir-se dels altres per obtenir avantatges personals.
Als seus, Jesús els demana que tinguin una lògica completament diferent en la relació amb els altres, la que Ell mateix va viure:
“El més important d’entre vosaltres, que es faci el vostre servidor”
En una trobada amb persones desitjoses de descobrir com viure l’Evangeli, Chiara Lubich ha compartit així la seva experiència espiritual:
“Hem de dirigir sempre la mirada en l’únic Pare de tants fills. Després, mirar totes les criatures com a filles d’un únic Pare… Jesús, model nostre, ens va ensenyar nomes dues coses, que en són una: ser fills d’un sol Pare i ser germans els uns dels altres… Així, doncs, Déu ens crida a la fraternitat universal”[2].
Heus aquí la novetat: estimar tothom com ho va fer Jesús, perquè tots són -com jo, com tu, com cada persona a la terra- fills de Déu, estimats i esperats des de sempre per ell.
Es descobreix així que el germà que hem d’estimar concretament, fins i tot amb els músculs, és cadascuna de les persones que ens trobem cada dia. És el pare, la sogra, el fill petit i el rebel; el presoner, el captaire i el discapacitat; el cap de l’oficina i la dona de fer feines; el company de partit i el qui té idees polítiques diferents de les nostres; el qui té la nostra fe i cultura i també l’estranger.
L’actitud de debò cristiana per estimar el germà és servir-lo:
“El més important d’entre vosaltres, que es faci el vostre servidor”
Continua Chiara: “Aspirar constantment al primat evangèlic posant-se, tant com es pugui, al servei del proïsme […]. I quina és la millor manera de servir? Fer-nos ú amb cada persona que trobem, sentint en nosaltres els seus sentiments: resoldre’ls com una cosa nostra, feta nostra per l’amor […]. És a dir, ja no viure replegats en nosaltres mateixos, tractar de portar els seus pesos, de compartir les seves alegries”[3]. Cadascuna de les nostres capacitats i qualitats positives, tot allò pel que ens podem sentir “grans” és una oportunitat per servir que no s’ha de perdre: l’experiència en el treball, la sensibilitat artística, la cultura, però també la capacitat de somriure i fer somriure; el temps per oferir-se a escoltar a qui està en el dubte o en el dolor; les energies de la joventut, però també la força de l’oració, quan la força física falla.
“El més important d’entre vosaltres, que es faci el vostre servidor”
I aquest amor evangèlic, desinteressat, tard o d’hora encén en el cor del germà el mateix desig de compartir, renovant les relacions en la família, la parròquia, els llocs de treball o d’oci, i posant les bases per a una nova societat.
Hermez, un adolescent de l’Orient Mitjà, diu: “Era diumenge, i tan bon punt em vaig despertar, vaig demanar a Jesús que m’il·luminés en el fet d’estimar durant tot el dia. Em vaig adonar que els meus pares havien anat a missa, i se’m va ocórrer de netejar i arreglar la casa. Vaig tractar de tenir cura de tots els detalls, fins i tot de les flors de sobre la taula! Llavors vaig preparar l’esmorzar, amb cura. Quan van arribar, els meus pares van estar sorpresos i encantats del que van trobar. Aquell diumenge vam esmorzar amb una alegria com mai, parlant de moltes coses, i vaig poder compartir amb ells les moltes experiències viscudes al llarg de tota la setmana. Aquest petit acte d’amor va marcar el “to” d’una jornada esplèndida!”.
Letizia Magri
[1] cfr. Mt 23, 1-12.
[2] C. Lubich, L’unità agli albori del Movimento dei focolari – Payerne (Svizzera), 26 setembre 1982.
[3] Ibíd.
