A la segona carta a la comunitat de Corint, l’apòstol Pau debat amb alguns que qüestionen la legitimat de la seva activitat apostòlica, però no es defensa enumerant els propis mèrits i èxits; ans al contrari, posa en relleu el que Déu ha obrat en ell i a través d’ell.
Pau es refereix a una experiència mística, de profunda relació amb Déu1, però tot seguit comparteix el seu patiment per una “espina” que el turmenta. No explica exactament de què es tracta, però es comprèn que és una dificultat greu que podria limitar-lo en la seva tasca d’evangelitzador. Per això, ens confia que ha demanat a Déu que l’alliberi d’aquest impediment; tanmateix, la resposta que rep de Déu és desconcertant:
«En tens prou amb la meva gràcia. En la feblesa es manifesta plenament el meu poder»
Tots experimentem contínuament les nostres fragilitats físiques, psicològiques i espirituals, i les dels altres, i veiem al voltant nostre una humanitat que sovint sofreix i està perduda. Ens sentim febles i incapaços de resoldre aquestes dificultats, fins i tot d’afrontar-les, i ens limitem, com a màxim, a no fer mal a ningú.
En canvi, aquesta experiència de Pau ens obre un horitzó nou: reconeixent i acceptant la nostra feblesa, podem abandonar-nos plenament en els braços del Pare, que ens estima tal com som i vol sostenir-nos en el nostre camí. De fet, prosseguint aquesta carta afirma: “És quan soc feble que sóc fort” .
En aquest sentit, Chiara Lubich va escriure: «[…] La nostra raó es rebel·la, davant d’una afirmació semblant, perquè hi veu una contradicció flagrant o senzillament una paradoxa agosarada. En canvi, expressa una de les veritats de la fe cristiana. Jesús ens l’explica amb la seva vida i sobretot amb la seva mort. Quan va complir l’Obra que el Pare li va confiar? Quan va redimir la humanitat? Quan va vèncer el pecat? Quan va morir a la creu, anihilat, després de cridar: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”. Jesús va ser més fort precisament quan va ser més feble. Jesús hauria pogut donar origen al nou poble de Déu amb la seva predicació exclusivament, o amb algun miracle més o algun gest extraordinari. En canvi, no ho va fer així. I no ho va fer perquè l’Església és obra de Déu i és en el dolor i solament en el dolor que floreixen les obres de Déu. Així, doncs, en la nostra feblesa, en l’experiència de la nostra fragilitat s’amaga una ocasió única: la d’experimentar la força del Crist mort i ressuscitat (…)»[1].
«En tens prou amb la meva gràcia. En la feblesa es manifesta plenament el meu poder»
És la paradoxa de l’Evangeli: als mansos se’ls promet la terra en herència; Maria, en el Magníficat, exalta la potència del Senyor, que pot expressar-se totalment i definitiva en la història personal i en la història de la humanitat, precisament en l’espai de la petitesa i de la total confiança en l’acció de Déu.
Comentant aquesta experiència de Pau, Chiara afegia: «[…] l’elecció que nosaltres cristians hem de fer és totalment contrària a la que es fa ordinàriament. Aquí es va a contra corrent, realment. L’ideal de vida del món, en general, consisteix a tenir èxit, poder, prestigi… Pau, al contrari, ens diu que cal gloriar-se de les febleses […]. Confiem en Déu. Ell obrarà sobre la nostra feblesa, sobre el nostre no-res. I quan és Ell qui actua, podem estar segurs que realitza obres que valen, que irradien un bé que perdura i que busca les veritables necessitats dels individus i de la col·lectivitat».
Letizia Magri
[1] 6 Cf. C. Lubich, Dio opera sulla nostra debolezza, Città Nuova, 26 (1982), 11/12, p.59
