Per a les persones que s’han adherit al Moviment dels Focolars el diàleg no és una cosa que roman en l’àmbit del que és opinable. Només recorrent les etapes del seu desenvolupament (veure la cronologia), s’intueix que el Moviment no va ser planificat al voltant d’una taula, sinó que va sorgir per una inspiració carismàtica que l’Esperit va voler concedir a una jove dona de Trento. Des dels primers anys, nombrosos episodis esdevinguts a Chiara Lubich i a les seves primeres companyes, indicaven una via d’acollida total a l’altre, fos qui fos. I l’acollida és el primer pas per dialogar.

Veient la difusió del Moviment en el món, ve en evidència que el ràpid desenvolupament de l’esperit d’unitat no es pot atribuir únicament a paraules pronunciades cara a cara, per micròfon o per ràdio, per obrir nous fronts, sinó l’amor viscut segons l’art d’estimar que Chiara sempre va proposar com sol i únic “mètode” de difusió, el “fer-se un”. Es tracta d’un neologisme pres de Sant Pau («m’he fet tot a tots») que en el Moviment ha significat sempre l’únic “mètode” d’expansió, la via principal d’evangelització.

Observant l’amplitud de la difusió del Moviment, sens dubte es pot comprendre com l’espiritualitat de la unitat hagi conquistat els cors i les ànimes de persones de totes les categories socials per a la seva irresistible obertura a la humanitat i a les seves necessitats. Una obertura que s’expressa en primer lloc amb una actitud de diàleg en tots els camps, en tots els temps i llocs.

Per tant, el diàleg en els Focolars s’entén en el sentit més fort, evangèlic, que no canvia la pròpia identitat per arribar a compromisos, sinó precisament per la identitat que ha assolit pot permetre acostar-se a “qui és diferent” amb esperit obert . En fi, ni relativisme, ni irenisme i ni tan sols sincretisme.

Chiara, el 24 de gener de 2002 a Assis, convidada a parlar en nom de l’Església catòlica juntament amb Andrea Riccardi sobre el que ha passat després de la caiguda de les Torres Bessones, davant el Papa i les majors autoritats religioses mundials, va voler subratllar que la posició de l’Església és de “absolut diàleg”. I va recordar els seus quatre diàlegs: dins de la pròpia Església, l’ecumenisme, la relació amb fidels d’altres religions, el contacte amb qui no té un credo religiós. Són precisament aquests quatre diàlegs que l’Església catòlica ha identificat com a vies per a la relació amb la humanitat en les seves diferents realitats, al Vaticà II i en l’encíclica de Pau VI Ecclesiam suam.

Chiara va escriure al 1991: «Jesús considera com aliats i amics a tots els homes que lluiten contra el mal i treballen, moltes vegades sense adonar-se’n, perquè es realitzi el Regne de Déu. Jesús ens demana un amor capaç de tornar-se diàleg, és a dir, un amor que, lluny de tancar-se orgullosament en el seu propi recinte, sàpiga obrir-se a tots i col·laborar amb les persones de bona voluntat per construir junts la pau i la unitat en el món. Tractem per tant d’obrir els ulls cap als proïsmes que trobem per admirar el bé que obren, independentment de les seves conviccions, per sentir-nos solidaris amb ells i animar-nos recíprocament en el camí de la justícia i de l’amor ».