Igino Giordani ha estat definit per Chiara mateixa com un dels “co-fundadors” del Moviment. Un focolarí únic i especial, familiarment anomenat per totes les persones del Moviment “Foco”. Tot i ser a qualsevol preu un amant de la pau, va esdevenir oficial a la primera guerra mundial, on va quedar ferit i va ser condecorat. Professor, antifeixista, bibliotecari, casat i pare de quatre fills, era un conegut polemista de l’àrea catòlica, pioner del compromís dels cristians en la política, escriptor i periodista. Després de la segona guerra mundial, viscuda com antifeixista i obligat a l’exili, va resultar electe per a la Constituent. Va ser diputat, laic brillant, pioner de l’ecumenisme. I va ser encara ell qui va portar la realitat dels laics casats i de la família al focolar, obrint-lo en certa sentit- a tota la humanitat.

La trobada amb Chiara va tenir lloc a la seva oficina de la Cambra de diputats, a Montecitorio, al setembre de 1948. Passava per un moment particularment difícil de la seva vida, sigui espiritual que política: «Estudiava temes religiosos amb passió – escriu en el seu últim llibre Memòries d’un cristià ingenu-, però també per no pensar en la meva ànima, de l’aspecte de la qual no em sentia edificat: em pesava l’avorriment; i per a no reconèixer aquesta paràlisi, em tancava a l’estudi i m’atordia amb la feina. Creia que no hi havia res a fer; en cert sentit dominava tots els àmbits de la cultura religiosa: l’apologètica, l’ascètica, la mística, la dogmàtica, la moral; però els dominava culturalment. No els vivia interiorment».

Aquell dia a la seva oficina es va presentar una companyia heterogènia; que de seguida va semblar original per la seva composició per a un home expert en vida eclesial com era Giordani: un conventual, un menor, un caputxí, un terciari i una terciària franciscana, és a dir, la mateixa Chiara. Una trobada que va iniciar cordialment, com tenia per costum. Però, escriurà més tard, «veure’ls units i concordes ja em va semblar un miracle d’unitat». Chiara va prendre la paraula, acollida pel cortès escepticisme del diputat: «Estava segur que escoltaria a una sentimental propagandista d’alguna utopia assistencial». I en canvi no va ser així. «Hi havia un timbre inusitat en aquesta veu, comenta Giordani-: el timbre d’una convicció profunda i segura que naixia d’un sentiment sobrenatural. Per tant, de sobte la meva curiositat es va despertar i el foc interior va començar a estendre’s. Quan, després de mitja hora, ella va acabar de parlar, jo em sentia dins una atmosfera encantada: atrapat per la llum i la felicitat; hauria desitjat que aquesta veu prosseguís. Era la veu que, sense adonar-me’n, estava esperant. Ella posava la santedat a l’abast de tothom».

Giordani li va demanar a Chiara que escrivís el que havia dit, cosa que va fer ràpidament. Però personalment el diputat va voler aprofundir el que havia conegut. A la vegada va reconèixer en l’experiència del focolar la realització de profund desig de Joan Crisòstom: que els laics visquin com monjos, però sense el celibat. «Hi havia conreat per molt temps, dins meu, aquest desig -segueix explicant-: i per tant, estimava la instrucció de franciscanisme al mig del poble i la direcció virginal de Caterina de Siena als caterinats, i havia donat suport a iniciatives que semblaven voler remoure els límits imposats entre el monaquisme i el laïcat, entre els consagrats i la gent comuna: confins darrera els quals l’Església patia com Crist en el Getsemaní. Va succeir alguna cosa en mi. Va succeir que aquests trossos de cultura, sobreposats, van començar a moure’s i animar-se, engranat fins a formar un cos viu, solcat per sang generosa: ¿la sang que cremava a Santa Caterina? Hi havia penetrat l’amor i havia investit les idees, portant-les a una òrbita de felicitat».

I, per explicitar aquest “descobriment”, solia repetir una frase que va pronunciar en els últims anys de la seva vida, transcorreguts, un cop morta la seva estimadíssima esposa Mya, en aquest focolar que tant estimava, a Rocca di Papa: «Em movia de la biblioteca plena de llibres, cap a l’Església habitada per cristians». Va ser una autèntica conversió, una nova conversió, que «despertant l’estancament en què semblava que estava emmurallat, m’induïa a un nou paisatge, il·limitat, entre cel i terra, convidant-me novament a caminar».

Està actualment en curs la causa de canonització de Igino Giordani, conegut com Foco.

Artículos