L’aventura de la unitat va néixer d’un carisma de l’Esperit, en la persona de Chiara Lubich. Almenys cinc Papes han donat testimoni d’això, així com innombrables personalitats de la cristiandat sencera. Un “do” que molt aviat, és més, es podria dir que de seguida, es va definir com a eminentment comunitari, col·lectiu.

La jove mestra de Trento, al juliol de 1943, encara abans de consagrar-se a Déu, havia conegut a Natalia Dallapiccola, que serà la seva primera companya en el focolar de la Plaça dels Caputxins, i li havia dit: «Cal donar a conèixer a Déu: Ell és bondat, paciència i misericòrdia, però també bellesa, amor, llum per a totes les ments ». I de seguida va comunicar la seva consagració del 7 de desembre de 1943 a Doriana Zamboni, per a tots Dori, a la qual donava classes de Filosofia. Ja a l’octubre d’aquest any li havia dit: «Nosaltres volem fer alguna cosa nova. No sé si has vist alguna vegada un claustre amb totes les seves columnes. Doncs bé, nosaltres volem fer un claustre on les columnes són persones vives i enmig del jardí que envolten hi ha una font d’aigua viva: Jesús».

En els episodis del Moviment naixent, o més aviat del grup de noies i nois que s’havia format al seu voltant, tot i que es tenia una convicció molt clara que el Carisma havia estat donat a Chiara, immediatament apareixen al costat d’ella les seves primeres companyes i els seus primers companys que col·laboren d’una manera molt especial amb ella. Són tots ells persones que, tot i que manifestaven personalitats molt definides, qui ric d’estudis i qui en canvi només amb estudis primaris, qui professor i qui electricista, porten la marca indeleble de la unitat en tots els esdeveniments de les seves vides: de fet, cada i cadascun d’ells, en entrar en contacte amb el Carisma de la unitat, va canviar radicalment la seva vida, posant-la al seu servei.

Pensem en Giosi Guella, en la què Chiara va reconèixer “l’encarnació” tot el que es refereix a la “part interna” del seu Carisma, a la vida “a casa”, dirigida a conservar la “flama” encesa entre ells. I pensem també en Graziella De Luca, jove fervent i dinàmica, en la que Chiara en canvi va advertir sintetitzat, d’alguna manera, tot el seu carisma dirigit cap a “l’extern”, la irradiació al món de la llum rebuda. Entre elles dues hi ha la Natalia Dallapiccola, qui en la llum de Chiara, representa aquella persona en qui d’alguna manera es sintetitzen aquestes dues “dimensions”: «en ella l’extern i l’intern fan unitat», escrivia Chiara a l’octubre de 1950. Chiara d’alguna manera, sovint clarament, “veia” o “reconeixia” els diferents aspectes del Carisma. Els veia en les aptituds humanes de cadascuna o cada un, però “clarificats”, purificats, enaltits per l’Esperit. Cadascuna de les seves primeres companyes i dels seus primers companys d’alguna manera es va convertir en un segment del designi total de l’Obra que estava naixent.

Algunes d’aquestes persones ja han deixat aquest món, mentre que altres continuen la seva Obra, fins al final, fins a les seves últimes energies. D’una forma fora del comú, elles formen una sola cosa, un cos, indissolublement unit a la fundadora, com a testimoni de la “santedat col·lectiva”, o comunitària, que és part integrant del Carisma de la unitat.

Artículos