En l’estiu de 1949, Giordani va anar a visitar Chiara que estava descansant a la vall de Primiero, a Tonadico, a les muntanyes de la zona de Trento. Juntament amb la comunitat vivien intensament el passatge de l’Evangeli sobre l’abandonament de Jesús. El 12 de juliol Chiara va escriure: “Jesús abandonat! El que importa és que quan passa, estiguem atents a escoltar el que ens vol dir, perquè sempre té coses noves per dir-nos. Jesús abandonat ens vol perfectes: Jesús és l’únic mestre i ell es serveix de totes les circumstàncies per plasmar-nos, per llimar els angles del nostre caràcter, per santificar. L’únic que hem de fer és interpretar totes les veus de les circumstàncies com a la seva veu. Tot el que passa al meu voltant, succeeix per a mi, tot és una expressió coral de l’amor de Déu cap a mi”.

Al final d’aquell estiu, van baixar des de Primiero a la ciutat. En un full timbrat de la Cambra de Diputats que Giordani li va deixar, Chiara va escriure sense interrupció aquella obra mestra que s’inicia amb un vers ja cèlebre: “Tinc un sol espòs a la terra, Jesús abandonat …”. El descens d’aquell “petit Tabor” indica que Jesús Abandonat és el camí cap a la unitat: “Aniré pel món buscant-lo en cada instant de la meva vida”, estava escrit en aquell full. Jesús Abandonat és, llavors, el “secret” de la unitat.

Chiara escriurà el 2000: “Des del principi vam comprendre que tot té una altra cara, que l’arbre té les seves arrels. L’Evangeli et cobreix d’amor, però ho exigeix tot. ‘Si el gra de blat no cau a la terra i mor – llegim en Sant Joan – queda sol; però si mor, dóna molt de fruit ‘(Jn 12,24). I la personificació d’això és Jesús crucificat, el fruit del qual va ser la redempció de la humanitat. Jesús crucificat! En un episodi d’aquells primers mesos de l’any 1944 vam tenir una nova comprensió d’ell. En una circumstància vam saber que el dolor més gran que Jesús havia sofert, i per tant, el seu major acte d’amor, va ser quan a la creu va experimentar l’abandó del Pare: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat? »(Mt 27,46). Ens va deixar profundament impressionades. I la joventut, l’entusiasme, però sobretot la gràcia de Déu, ens van impulsar a triar-lo precisament a Ell en el seu abandó, com a camí per realitzar el nostre ideal d’amor”.

“Des d’aquell moment, ens va semblar descobrir el seu rostre per tot arreu. Ell, que va experimentar en si mateix la separació dels homes de Déu i entre ells, i havia sentit al Pare lluny d’ell, el vam reconèixer no només en tots els dolors personals, que no han faltat, i en els dels pròxims, sovint sols, abandonats, oblidats, sinó també en totes les divisions, els traumes, les ruptures, les indiferències recíproques, grans o petites: en les famílies, entre les generacions, entre pobres i rics; de vegades en la mateixa Església; i, més tard, entre les diferents Esglésies; com més endavant entre religions i entre els que creuen i els que tenen altres conviccions”.

“Però tots aquests patiments no ens han espantat; al contrari, per l’amor a ell abandonat, ens han atret. I ell mateix ens ha ensenyat com afrontar-los, com viure’ls, com contribuir a superar quan, després de l’abandó, va tornar a posar el seu esperit en les mans del Pare: «Pare, a les teves mans confio el meu alè» (Lc 23,46), amb el que va permetre a la humanitat recompondre’s en si mateixa i amb Déu, i li va indicar la manera. Per això ell es va manifestar com a clau de la unitat, remei per a tota desunitat. Ell era el que recomponia la unitat entre nosaltres quan es trencava. Ell era aquell en què reconeixíem i estimàvem les grans i tràgiques divisions de la humanitat i de l’Església. Es va convertir en el nostre únic Espòs. I la nostra convivència amb un Espòs així ha estat tan rica i fecunda que m’ha portat a escriure un llibre, com una carta d’amor, com un cant, un himne d’alegria i de gratitud a Ell”.