Encara en els anys Quaranta, en les albors del moviment, un dia el bisbe va fer cridar a les joves de Trento. No coneixent el motiu, Chiara estava preocupada. Per això, les joves es van presentar en l’imponent edifici del bisbat, a la plaça Fera després d’haver resat molt. Van exposar el que estaven fent a la ciutat, una veritable revolució estava naixent a les seves mans, gairebé sense que se n’adonessin. No obstant això, com van declarar elles mateixes, estaven disposades fins i tot a destruir tot el que s’havia construït en aquells mesos extraordinaris, si ell ho hagués desitjat.

“En el bisbe – pensaven – parla Déu”. A elles només els importava Déu, res més.

Mons. Carlo De Ferrari, (estigmatino), en aquella ocasió va escoltar a Chiara i a les seves primeres companyes, els va somriure, i va pronunciar senzillament una frase que quedarà en els annals: “Aquí hi ha la mà de Déu”.

La seva aprovació i la seva benedicció acompanyaran el moviment fins a la seva mort; com va passar, per exemple, quan, multiplicant-se el nombre de noies i nois que volien formar part del focolar, deixant casa i béns, el bisbe va estar d’acord en què es podia fer només amb el consentiment dels pares. I això va permetre que cessessin molts rumors. L’Església era una realitat l’existència i importància de la qual eren una certesa absoluta per a Chiara i les seves primeres companyes. Amb el temps l’espiritualitat de la unitat va portar a concebre l’Església essencialment i fonamentalment com a comunió.

Chiara escrivia el 2000: “Una paraula de l’Evangeli ens va impressionar de manera particular. És sempre de Jesús: «Qui els escolta a vostès [els apòstols] m’escolta a mi» (Lc 10, 16) (…). El carisma ens introduïa d’una manera totalment nou en el misteri mateix de l’Església, vivint nosaltres mateixes com una petita Església. Anticipant en molts anys la definició conciliar d’Església-comunió, l’espiritualitat de la unitat ens feia experimentar i comprendre el que significava ser Església i viure-la amb més consciència. I compreníem que era lògic que fos així, per la mateixa presència de Crist entre nosaltres.

A força d’estar en el foc esdevenim foc, i a força de tenir Jesús enmig nostre ens convertim en un altre Crist. Sant Bonaventura va dir: «On n’hi ha dos o tres estan units en el nom de Crist, allí hi ha l’Església»; i Tertulià: «On tres [estan reunits], encara que siguin laics, allí està l’Església». Per Crist enmig de nosaltres, que ens feia Església, naixia en totes nosaltres una autèntica passió per ella. I de l’amor naixia una nova comprensió d’ella, on tot cobrava vida per nosaltres: compreníem els sagraments com a nous. S’il·luminaven els dogmes. Aquest nostre ser Església en virtut de la comunió d’amor que ens unia i aquest empeltar-nos en la seva realitat institucional ens feia sentir-nos a gust i experimentar, fins i tot en els moments més difícils, la seva maternitat.