L’Evangeli. L’aventura de la unitat iniciada per Chiara Lubich tenia un únic “text”: la Bíblia, l’Evangeli, la Paraula de Déu. Per a elles, només en les pàgines de l’Evangeli existia la vida que conduïa a Déu.

Va ser en aquest període que, no per casualitat, va començar una pràctica que ja Chiara havia intuït quan encara era mestra i que es va generalitzar a tot el món focolarí i no només: la “Paraula de vida”.

Vivien una frase de l’Evangeli i la novetat, per aquell temps, consistia en el fet que Chiara i les seves primeres companyes, per donar-se ànim recíprocament i per créixer juntes, compartien els fruits que la vida de la Paraula produïa en les seves vides.

Escrivia Chiara: “Estem en temps de guerra. Cada vegada que sona la sirena de les alarmes aèries podem portar amb nosaltres al refugi només un petit llibre: l’Evangeli. L’obrim i aquestes paraules, si bé tan conegudes, s’il·luminen pel nou carisma, com si sota d’elles s’encengués una llum, ens inflamen el cor i ens empenyen a posar-les de seguida en pràctica. Totes ens atrauen i tractem de viure-les una a una. Jo llegeixo per a totes, per exemple: “Estima el teu proïsme com a tu mateix” (Mt 19,19). El proïsme. On era el proïsme? Estava allà, al nostre costat, en totes aquestes persones afectades per la guerra, ferides, sense casa, nues, famolenques i assedegades. Immediatament ens dediquem a elles de moltes maneres.

“L’Evangeli assegura:” Demaneu i obtindreu “(Mt 7,7). Demanem per als pobres i -una cosa extraordinària durant la guerra- ‘ens arriba contínuament una infinitat de béns! Un dia, i aquest és un dels primers episodis que sovint es compta, un pobre em va demanar un parell de sabates núm. 42. Sabent que Jesús es va identificar amb els pobres, dirigeixo al Senyor aquesta pregària, a l’església de Santa Clara de l’hospital que porta el mateix nom: “Dóna’m un parell de sabates núm. 42, per a tu en aquest pobre”. Sortint d’allà, una senyoreta em lliura un paquet. L’obro: és un parell de sabates núm. 42″.

“Llegim en l’Evangeli:” Doneu i se us donarà “(Lc 6,38). Donem, donem i sempre rebem alguna cosa. Un dia a casa nostra tenim una sola poma. L vam donar al pobre que va venir a demanar. I aquest mateix matí veiem arribar, potser de part d’un parent, una dotzena. Donem també aquesta dotzena a altres que demanen i aquesta mateixa tarda ens arriba una maleta. Era així, sempre així”.

“Un darrere d’un altre, aquests episodis sorprenen i encanten. La nostra alegria és gran i contagiosa. Jesús ho havia promès i també ara ho manté. Per tant, Ell no és una realitat només del passat, sinó del present. I l’Evangeli és veritable. Aquesta constatació dóna impuls al camí recentment emprès. Comuniquem el que està succeint a qui pregunta per la nostra felicitat en temps i hores tan tristes; ells no senten que es troben amb un grup de noies o amb un Moviment, sinó amb Jesús viu”.