Dos dies després de l’explosió de les bombes a la línia d’arribada de la marató de Boston, la ciutat encara està traumatitzada i, en part, paralitzada. Els ciutadans, tot i estar desconcertats i destrossats per la violència, volen reaccionar a la por:“ “Nosaltres decidim quan acabar la marató”, afirma la Joanna, de dinou anys, estudiant a Boston. Han organitzat un acte el divendres per la tarda: recórrer les cinc últimes milles de la marató, el lloc on la policia els va obligar a aturar-se. La marxa vol ser un signe contra la resignació, un signe d’esperança per mostrar al món que, a la ciutat de Boston, el bé supera al mal.
La Joanna estava animant als seus amics que corrien. Estava a cinc milles de la meta. “Inesperat, va ser un caos, policies que corrien per totes bandes dient a les persones que la competició havia acabat”. La Joanna estava espantada i ningú no sabia explicar-li què havia passat; tampoc no funcionaven els mòbils. Va córrer la veu de les dues explosions, després va sentir a dos policies parlar de l’atemptat: “Vaig adonar-me que els meus amics eren allà enmig i em preguntava si estarien bé”. Sentint-se indefensa, va entrar en un bar, on poc després va arribar un dels amics que havia participat a la marató. “Vaig comprar una mica de menjar i em vaig disposar a escoltar-lo”. A l’hora de dur a terme aquests senzills ‘actes d’amor’, va adonar-se que no ens podem quedar aturats en la por que tot ho paralitza.
Tots els seus amics estan bé, també una noia que estava molt a prop de les bombes: “Malauradament moltes famílies i altres estudiants, no poden dir el mateix. Prego per ells”.
Cada dia la Joanna va a missa de deu i aquesta vegada ha convidat a tots els seus amics a anar amb ella. Per a la seva sorpresa, hi eren tots. La missa, normalment amb molt pocs fidels, estava plena de persones: no només hi havia cristians sinó moltes persones que també sentien la necessitat de pregar.
Més de dotze mil persones ja s’han sumat a la marxa del divendres. La Joanna, malgrat el sofriment i l’atmosfera estranya que s’hi respira, n’està convençuda: “Cal mostrar al món que l’amor és més fort. Creure encara més en la possibilitat d’un món unit i fer la nostra petita part”.
Susanne Janssen (Living City Magazine, Nova York)