Aquesta és una paraula de Pau, l’apòstol: breu, estupenda, lapidària, clarificadora.
La mateixa ens diu allò que ha d’estar a la base del comportament cristià, allò que l’ha d’inspirar sempre: l’amor al proïsme.
L’apòstol veu en l’actuació d’aquest manament el ple compliment de la llei. De fet ens diu de no cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar… i se sap que qui estima no fa res de tot això: qui estima no mata, no roba…
«Tota la llei troba la seva plenitud en un sol precepte: estima els altres com a tu mateix».
Però aquell que estima no només evita el mal. Qui estima s’obre sobre els altres, vol el bé, el fa, es dóna: arriba a donar la vida per l’estimat.
Per això, Pau escriu que en l’amor al proïsme no només s’observa la llei, sinó que es té «la plenitud» de la llei.
«Tota la llei troba la seva plenitud en un sol precepte: estima els altres com a tu mateix».
Si tota la llei està en l’amor al proïsme, cal veure tos els altres manaments com a mitjans per il·luminar-nos i guiar-nos a saber trobar, en les intricades situacions de la vida, el camí per estimar els altres; cal saber llegir en els altres manaments la intenció de Déu, la seva voluntat.
Ell ens vol obedients, castos, mortificats, benèvols, misericordiosos, pobres… per realitzar millor el manament de la caritat.
«Tota la llei troba la seva plenitud en un sol precepte: estima els altres com a tu mateix».
Ens podríem preguntar: com és que l’apòstol deixa de parlar de l’amor de Déu?
El fet és que l’amor de Déu i del proïsme no competeixen. L’un, l’amor al proïsme, és, al contrari, expressió de l’altre, l’amor de Déu. Estimar Déu, de fet, significa fer la seva voluntat. I la seva voluntat és que estimem el proïsme.
«Tota la llei troba la seva plenitud en un sol precepte: estima els altres com a tu mateix».
Com dur a la pràctica aquesta Paraula?
És molt clar: estimant el proïsme, estimant-lo veritablement.
Això significa: do, però do desinteressat, a ell.
No estima, aquell que instrumentalitza el proïsme per als seus fins, fins i tot els més espirituals, com pot ser la pròpia santificació. Cal estimar al proïsme, no a nosaltres mateixos.
És indubtable, però, que qui estima així és farà veritablement sant, serà perfecte, serà «perfecte com el Pare», perquè haurà fet el millor que podia fer: haurà centrat la voluntat de Déu, l’haurà duta a la pràctica, haurà complert plenament la llei.
És que potser a la fi de la vida no serem examinats únicament sobre aquest amor?
Chiara Lubich
Escrit original de juny 1983
