D’aquesta manera, em trobo amb unes quantes persones, la gran majoria absolutament desconegudes: ens ha unit en aquesta ocasió senzillament el número “16”. Un parell de persones, de manera molt senzilla, fan de conductors del grup i ens ambienten en aquest “experiment” que estem a punt de fer. Comencem amb una dinàmica simpàtica: ens reparteixen uns còmics que parlen sobre el diàleg i la comunicació, de colors diferents. Ens demanen d’agrupar-nos segons els colors i comentar en petit grup de tres els còmics i sobretot, presentar-nos, explicar qui som, d’on venim, etc. Després, de nou en el grup sencer, toca presentar-nos novament, però d’una manera diversa: cadascú presenta a qui té al costat, no a un mateix. Mmmm… comença a ser interessant el joc: quines coses arriben a dir els altres de tu, després tan sols d’uns minuts de conversa!
Ara que ja hem trencat el gel, s’obre el diàleg entre tots.
Una dona explica que li han impactat especialment la riquesa interior de les persones que havien parlat durant la primera part del programa de la Mariàpolis desenvolupat a la Pista Polivalent: “no és una teoria el que t’expliquen”.
A continuació, un home, recordant el testimoni d’amor recíproc que havia explicat un matrimoni jove a l’inici del matí, posa en comú la vivència d’amor amb la seva esposa quan, en moments diferents, tots dos han patit un càncer i l’han superat, posant de relleu el valor de l’acompanyament.
La intimitat i la confidència en el diàleg va pujant, fins al punt que una vídua jove, obre el seu cor i parla amb total sinceritat de la seva experiència en perdre el marit fa menys de tres anys i amb dues criatures: “encara estic enfadada amb Déu… Estic a la recerca del per a què… ràbia i enveja… Perquè crec, avui estic aquí, però…”.
“Gràcies”, diu una altra persona del grup. I encara: “volem compartir amb tu aquest dolor, perquè la joia compartida es multiplica, i el dolor compartit es divideix”. I un gest: un petó a nom de tots.
I després, altres intervencions, vivències quotidianes, paraules d’uns, silencis d’escolta d’altres…
En acabar el dia, repasso aquesta estona de la primera jornada de la Mariàpolis i… jo mateixa em quedo bocabada: com es possible que 18 persones desconegudes ens apleguem asseguts en rodona i arribem a aquests nivells de confidència en una hora?
Diàleg a 360º. Ja m’ho creia, però estic comprovant un cop més que això no és tan sols una expressió…