Als versets precedents (13,1-7) sant Pau havia parlat del deute que tenim envers l’autoritat civil (obediència, respecte, pagament dels impostos, etc.) tot subratllant que també el compliment d’aquest deute ha d’estar animat per l’amor. De totes maneres, es tracta d’un deute fàcilment comprensible, perquè en cas de no complir-lo, s’incorreria en les sancions previstes per la llei.
Partint d’ací, passa a parlar d’un altre deute, una mica més difícil de comprendre: és el que, d’acord amb la consigna que ens ha deixat Jesús, tenim cap a cada proïsme nostre. És l’amor mutu en les seves diverses expressions: generositat, promptitud, confiança, estima recíproca, sinceritat, etc. (12,9-12).«No quedeu a deure res a ningú, si no és l’amor que us deveu els uns als altres. Qui estima els altres ha complert plenament la Llei».

Aquesta Paraula de vida ens fa veure dues coses.Per començar, se’ns presenta l’amor com un deute, és a dir,  com una cosa davant la qual no podem quedar-nos indiferents, no ho podem deixar per més endavant; com alguna cosa que ens empeny, ens persegueix, no ens deixa en pau fins que l’haguem pagada.

És com dir que l’amor recíproc no és una cosa «de més a més», fruit de la nostra generositat, una cosa de la qual estrictament ens en podríem deslliurar sense incórrer en les sancions de la llei positiva; aquesta Paraula ens demana insistentment que el posem en pràctica sota pena de trair la nostra dignitat de cristians, cridats a ser instruments del seu amor en el món.

En segon lloc ens diu que l’amor recíproc és el mòbil, l’ànima i el fi vers el qual tendeixen tots els manaments.
Se’n desprèn que, si volem complir bé la voluntat de Déu, no ens podem acontentar amb una observança freda i jurídica dels seus manaments, sinó que serà necessari tenir sempre present aquesta finalitat, que Déu ens proposa a través d’ells. Així per exemple, per viure bé el setè manament no ens podem limitar a no robar, sinó que caldrà que ens esforcem seriosament per eliminar les injustícies socials. Només així demostrarem que estimem els nostres semblants.

«No quedeu a deure res a ningú, si no és l’amor que us deveu els uns als altres. Qui estima els altres ha complert plenament la Llei».

Com viure doncs la Paraula de vida d’aquest mes? El tema de l’amor al proïsme, que ens proposa, té una infinitat de matisos. Sobretot hem de fixar-nos en un, que ens sembla suggerit de manera especial per les paraules del text.

Si, com diu sant Pau, l’amor recíproc és un deute, caldrà que tinguem un amor que és el primer a estimar, com ha fet Jesús amb nosaltres.

Així doncs, serà un amor que pren la iniciativa, que no espera, que no deixa passar el temps.
Per tant, fem-ho així aquest mes. Cerquem de ser els primers a estimar cada persona que trobem, a qui telefonem o escrivim, o amb qui vivim. I que el nostre amor sigui un amor concret, que sap comprendre, avançar-se, que és pacient, confiat, perseverant, generós.

Ens adonarem que la nostra vida espiritual farà un salt de qualitat, sense comptar la joia que omplirà el nostre cor.

Chiara Lubich

Escrit original de setembre  1990