La revista mensual Ciudad Nueva recull el testimoni de Laura Montilla, una persona de Granada que viu les seves relacions en clau ecumènica. Tot seguit, reproduïm alguns fragments d’aquest article. Pot llegir-se complet a la revista i al web.
La carta apostòlica de Joan Pau II Novo Millennio Ineunte, publicada el gener de 2001, deia: «Abans de programar iniciatives concretes, cal promoure una espiritualitat de la comunió, proposant-la com a principi educatiu a tot arreu on es forma l’home i el cristià» (n. 43). Per això no vaig dubtar a posar-me a disposició del llavors arquebisbe de Granada, D. Antonio Cañizares, el qual em va indicar que col•laborés amb la delegada d’Ecumenisme de la Diòcesi, Pepita Moreno Aguilar.
De l’espiritualitat de comunió dels Focolars, precisament havia après que es pot reconstruir la unitat de les Esglésies partint del cor. El més extraordinari d’aquesta via ecumènica basada en l’amor, que podem anomenar «ecumenisme de la vida», és que és possible per a tothom. Jo no tinc estudis en el camp ecumènic, sóc farmacèutica, però les diferències doctrinals es resolen amb paciència als llocs adequats. Aquest és l’ecumenisme teològic que no tots podem realitzar. No obstant, podem crear etapes en la caritat, mostrant que estem units a cert nivell, ja que res ens impedeix estimar-nos i acollir-nos malgrat les diferències.
A la Delegació Diocesana d’Ecumenisme de Granada, el primer és la unitat entre els que treballem allà, i l’amor recíproc fa possible que Jesús estigui present enmig nostre i que sigui Ell mateix qui actuï. Aquesta unitat s’aconsegueix acceptant constantment l’altre, essent pacients, amb petits detalls, perquè som diferents i tenim una formació diferent. La Pepita i jo sempre intentem veure juntes com fer cada cosa i afrontar cada situació.
Recordo que quan la vaig telefonar per posar-me a la seva disposició, va estar molt contenta ja que acabava de rebre aquest encàrrec i sempre costa arrencar. Per començar a contactar amb altres cristians vam anar a una assemblea d’Esglésies evangèliques. Gairebé tremolàvem perquè no sabíem com ens rebrien,així que vam demanar ajuda al Senyor i ens vam proposar anar a estimar. No va ser fàcil perquè se sentien dolguts respecte als catòlics i així ho van expressar, però ens van acollir com si fóssim de la seva assemblea i vam estar amb ells tant en la pregària com quan van tractar els seus assumptes econòmics. En acomiadar-nos ens van donar les gràcies per l’amor i la valentia que havíem mostrat en anar a conèixer-los.
Després d‘uns anys puc dir que «l’ecumenisme de la vida» es du a terme posant en pràctica l’art de l’amor evangèlic. (…)
Segueix llegint al web de Ciudad Nueva.
