Febrer 2014

 
«Benaurats els purs de cor, perquè veuran Déu» (Mt 5,8)

La predicació de Jesús s’inicia amb el sermó de la muntanya. Davant del llac de Tiberíades, sobre un turó prop de Cafarnaüm, assegut, com solien fer els mestres, Jesús anuncia a les multituds l’home de les benaurances. Diverses vegades en l’Antic Testament apareixia la paraula «benaurat», és a dir, l’exaltació d’aquell que complia, de les formes més diverses, la Paraula del Senyor.

Les benaurances de Jesús en part eren el ressò d’aquelles que els deixebles ja coneixien però era la primera vegada que escoltaven que els purs de cor eren dignes de pujar a la muntanya del Senyor (cf Sal 244), no només com cantava el Salm, sinó que fins i tot podien veure Déu. Quina era doncs aquella puresa tant alta que es mereixia tant? Jesús ho explicaria diverses vegades en el curs de la seva predicació. Per això tractem ara de seguir-lo per beure en la font de l’autèntica puresa.

«Benaurats els purs de cor, perquè veuran Déu» 

Primer de tot, segons Jesús, hi ha un mètode suprem de purificació: «Vosaltres ja sou purs en virtut de la Paraula que us he anunciat» (Jn 15,3). No són tant els exercicis rituals els que purifiquen l’ànima sinó la seva Paraula. La Paraula de Jesús no és com les paraules humanes. en ella hi és Crist present, com és present en l’Eucaristia, d’una altra manera. Per ella Crist entra en nosaltres i, si la deixem actuar, ens allibera del pecat i ens fa, per tant, purs de cor.

Així doncs, la puresa és fruït de la Paraula viscuda, de totes aquelles Paraules de Jesús que ens alliberen dels anomenats enganxaments, en què necessàriament es cau, si no es té el cor en Déu i en els seus ensenyaments. Podem estar enganxats a les coses, a les criatures, a un mateix. Però si tenim el cor només orientat en Déu, tota la resta cau.

Per sortir airosos d’aquesta empresa, pot ser útil durant la jornada, repetir a Jesús, a Déu, aquella invocació del Salm que diu: «Ets tu, Senyor, el meu únic bé!» (Sal 162). Mirem de repetir-ho sovint i sobretot quan els diferents enganxaments voldrien arrossegar el nostre cor cap aquelles imatges, sentiments i passions que poden ofuscar la visió del bé i prendre’ns la llibertat.

Tendim a mirar certs cartells publicitaris, a seguir certs programes televisius? «Ets tu, Senyor, el meu únic bé!».  I aquest serà el primer pas per sortir de nosaltres mateixos i declarar novament el nostre amor a Déu. I d’aquesta manera la nostra puresa haurà millorat.

Ens adonem en algun moment que una persona o una activitat s’interposen, com un obstacle, entre nosaltres i Déu i enverinen la nostra relació amb Ell? És el moment de repetir-li: «Ets tu, Senyor, el meu únic bé!». Això ajudarà a purificar les nostres intencions i a retrobar la llibertat interior.

«Benaurats els purs de cor, perquè veuran Déu» 

La Paraula viscuda ens fa lliures i purs perquè és amor. És l’amor que purifica, amb el seu foc diví, les nostres intencions i tot el nostre interior, perquè el «cor», segons la Bíblia, és la seu més profunda de la intel·ligència i de la voluntat.

Però hi ha un amor que Jesús ens mana i que ens permet viure aquesta benaurança. És l’amor recíproc, de qui està disposat a donar la vida pels altres, segons l’exemple de Jesús. Aquest amor crea un corrent, un canvi, una atmosfera, la nota dominant de la qual és justament la transparència, la puresa, per la presència de Déu que, només Ell, pot crear en nosaltres un cor pur (Cf Sal 51(50)). És vivint l’amor recíproc que la Paraula actua amb els seus efectes de purificació i santificació.

L’individu aïllat és incapaç de resistir durant molt de temps les seduccions del món, en canvi en l’amor mutu troba l’ambient sa, capaç de protegir la seva puresa i tota la seva autèntica existència cristiana.

«Benaurats els purs de cor, perquè veuran Déu» 

I aquest és el fruït d’aquesta puresa, sempre reconquistada: es pot «veure Déu», és a dir, comprendre la seva acció en la nostra vida i en la història, escoltar la seva veu al cor, advertir on és la seva presència: en els pobres, en l’Eucaristia, en la seva Paraula, en la comunió fraterna, en l’Església.

És un pregustar la presència de Déu, que comença en aquesta vida «fent camí per la fe, sense veure-hi» (2 Co 5,7)  fins a quan «hi veurem cara a cara» (1 Co 13,12) eternament.

 Chiara Lubich

Text original de novembre 1999

Normas(500)