“La comunió és una categoria estètica”

 
Entrevista a l’artista plàstic Ignacio Llamas.

Present a ARCO, a l’exposició temporal del Museu Nacional d’Arts Decoratives Objetos de deseo, recentment ha col·laborat amb Pilar Cabañas en la maquetació del llibre Joan Miró: el camino del arte.

Ignacio Llamas és un artista versàtil que defensa un concepte nou per viure l’art en comunió. “Tot comença en un congrés d’artistes a Roma el 1999; hi participem un grup d’artistes i teòrics. El poder fer aquesta experiència amb teòrics –historiadors de l’art, sobretot- em sembla molt important ja que tenen una visió ben diferent de l’art. En aquest congrés es proposa com a mètode de treball la reciprocitat i la comunió, quelcom que ens sorprèn. I comencem a experimentar, a investigar amb el mètode d’assaig-error, a treure conclusions teòriques, tornar-les a posar al ‘laboratori’ per saber si funcionen. Tot per mirar d’entendre què aporta el concepte ‘comunió’ a l’art. Després de gairebé 15 anys, arribes a tenir sorpreses importants. Una d’elles és que la comunió és un procés que abraça tots els àmbits artístics: les relacions entre artistes, amb el comissari de l’exposició, amb el galerista, el crític d’art… de l’artista amb l’obra, de l’espectador amb l’obra, les relacions internes en l’obra,… Totes aquestes relacions es poden veure condicionades per la comunió.”

De tot això, se’n deriva alguna conclusió important?
Un dels resultats als que hem arribat és que es pot considerar la comunió com una categoria estètica. En el sentit que és un  barem per calibrar la qualitat d’una obra d’art. Es pot valorar una obra d’art en quant a la relació que es dóna entre els diferents aspectes de l’obra; no només formals (color, mida…), sinó també en el tema, concepte, idea, capacitat de comunicació,… Si aquestes relacions fallen, si no són de comunió, fan que l’obra perdi aquest caràcter d’obra d’art o fins i tot deixi de ser-ho. No tot és igual d’important en una obra, però les relacions sí que s’han de donar en la seva justa mesura per a aquesta obra determinada. Una obra és més obra quant major harmonia de relació profunda hi ha en ella. I cada obra és única; allò que funciona per a una, no funciona per a l’altra. Però és interessant llegir-ho tot en base a les relacions.

El procés creatiu, llavors, també és nou.
En el meu cas, t’acostumes a treballar d’una manera determinada: es tracta de posar en comú el treball realitzat abans que vegi la llum. Allò que t’ofereixen és un judici crític, que no és una crítica que et pugui venir de fora; és quelcom més. Ho anomenem procés de comunió, molt més profund que la col·laboració. És quelcom que experimento cada vegada que ve algun artista a l’estudi. És un treball en el que tu t’atures a pensar, cada vegada que fas una valoració crítica, positiva o negativa, si aquesta valoració pot ajudar a l’altre, si és justa o si només es basa en la teva manera d’entendre les coses. El judici així, està molt més modulat; dóna molta més confiança; es rep com una donació de l’altre. Gairebé sempre el percebo com a part del meu procés creatiu, com a inspiració. L’obra multiplica les seves possibilitats de comunicació, de transmissió artística. En moltes ocasions l’obra té carències formals que fan que no funcioni conceptualment; perquè està feta per homes i té les teves pors i temors.

Em plantejo la creació d’una obra d’art com un procés per desvetllar misteris (quelcom inabastable) i en una obra d’art ets capaç de mostrar una petita part d’aquest misteri. Aquest procés de l’art en comunió fa que l’obra sigui més fidel a aquest desvetllar el misteri. Tinc la certesa que és un experiència que es pot fer amb qualsevol persona del món de l’art.

Normas(500)