L’evangelista Mateu inicia l’evangeli recordant que aquell Jesús, del qual està a punt d’explicar la història és el Déu-amb-nosaltres, l’Emmanuel (Cf Mt  1,23), i l’acaba amb les paraules citades, amb les quals Jesús promet que serà sempre amb nosaltres, fins i tot després d’haver tornat al Cel. Fins a la fi del món serà el Déu-amb-nosaltres.

Jesús dirigeix aquestes paraules als deixebles després d’haver-los confiat la tasca d’anar al món sencer a portar el seu missatge. Era ben conscient que els enviava com a ovelles enmig de llops i que patirien contrarietats i persecucions (Cf Mt  10, 16-22). Per això no volia deixar-los tots sols en la seva missió. Per tant, en el moment en què se’n va, els promet que romandrà amb ells. No el veuran més amb els seus ulls, no sentiran més la seva veu, no podran tocar-lo, però ell serà present enmig d’ells, com abans, encara més que abans. Sí, de fet, fins aquell moment la seva presència era localitzada en un lloc ben precís, a Cafarnaüm, o al llac, o a la muntanya, o a Jerusalem, d’ara en endavant ell serà allà, arreu on siguin els seus deixebles.

Jesús també ens tenia presents a tots nosaltres que hauríem de viure submergits en la complexa vida de cada dia. Per ser Amor encarnat, haurà pensat: jo voldria ser sempre amb els homes, voldria compartir amb ells cada preocupació, voldria aconsellar-los, voldria caminar amb ells pels carrers, entrar en les cases, fer viva amb la meva presència la seva joia.

Per això ha volgut romandre amb nosaltres i fer-nos sentir que teníem a prop la seva força, el seu amor.

L’evangeli de Lluc explica que després haver-lo vist pujar al Cel, els deixebles «se’n tornaren a Jerusalem plens d’una gran alegria» (Lc 24,52). Com era possible? És que havien experimentat la realitat d’aquelles paraules seves.

També nosaltres estarem plens de joia si creiem veritablement en la promesa de Jesús :

«I jo seré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món»

Aquestes paraules, les últimes que Jesús dirigeix als deixebles, assenyalen la fi de la seva vida terrenal, i al mateix temps, l’inici de la vida de l’Església, en la qual hi és present de tantes maneres: en l’Eucaristia, en la seva Paraula, en els seus ministres (els bisbes i els sacerdots), en els pobres, en els petits, en els marginats…, en cada proïsme.

A nosaltres ens plau de subratllar una presència particular de Jesús, la que ell mateix, sempre en l’evangeli de Mateu, ens ha indicat : «On n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells» (Mt 18,20 ). Mitjançant aquesta presència ell vol poder establir-se en qualsevol lloc.

Si vivim tot allò que ell ens mana, especialment el seu manament nou, podem experimentar la seva presència  també fora de les esglésies, enmig de la gent, en els llocs on vivim, arreu.

Allò que se’ns demana és l’amor recíproc, de servei, de comprensió, de participació als dolors, a les ànsies i a les alegries dels nostres germans; l’amor que tot ho cobreix, que tot ho perdona, típic del cristianisme.

Visquem així, perquè tots tenim la possibilitat de trobar-nos amb Ell ja en aquesta terra.

Chiara Lubich

Text original de maig 2002