Congrés mundial de moviments i realitats eclesials

 
Celebrat del 20 al 22 de novembre al Vaticà sota el títol “L’alegria de l’Evangeli: una alegria missionera”.

Després de les trobades promogudes per Joan Pau II el 1998 i Benet XVI el 2006, el Consell Pontifici per als Laics ha organitzat el III Congrés Mundial de Moviments i Realitats Eclesials, que ha reunit a representants de cent moviments i noves comunitats de quaranta països.

El Papa Francesc els va acollir a la Sala Clementina i va dirigir unes paraules el 22 de novembre. Les reproduïm20111118-01 tot seguit:

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Us rebo de bon grat amb motiu del Congrés que esteu celebrant amb el suport del Consell Pontifici de Laics. També agraeixo al cardenal Rylko les seves paraules i a mons. Clemens. Durant aquests dies el centre de la vostra atenció són dos elements essencials de la vida cristiana: la conversió i la missió, que estan íntimament units. De fet, sense una autèntica conversió de cor i de ment no es pot anunciar l’Evangeli, però si no ens obrim a la missió no és possible la conversió i la fe es torna estèril. Els Moviments i les Noves Comunitats que representeu ja estan en la seva fase de maduresa eclesial, la qual cosa demana una actitud vigilant de conversió permanent, a fi de fer cada vegada més viu i fecund l’impuls evangelitzador. Per això desitjo oferir-vos uns suggeriments per al vostre camí de fe i de vida eclesial.

  1. Primerament cal preservar la frescor del carisma: que no s’espatlli aquesta frescor! Frescor del carisma! Renovant sempre el «primer amor» (cf. Ap 2,4). Amb el temps creix la temptació de conformar-se, d’enquadrar-se en esquemes que donen seguretat, però estèrils. La temptació d’engabiar l’Esperit. És una temptació! Però «la realitat és més gran que la idea» (cf Exhort. ap. Evangelii gaudium, 231-233); si bé cal certa institucionalització del carisma per a que sobrevisqui, no cal enganyar-se amb que les estructures externes garanteixin l’acció de l’Esperit Sant. La novetat de les vostres experiències no està en els mètodes ni en les formes (tot i ser importants), sinó en la disposició a respondre amb entusiasme renovat a la crida del Senyor: aquest coratge evangèlic és el que ha permès que nasquessin els vostres moviments i noves comunitats. Si valorem les formes i els mètodes per si mateixos, es tornen ideològics, distants de la realitat, que evoluciona constantment; d’esquenes a la novetat de l’Esperit, acabaran sufocant el mateix carisma que els ha generat. Sempre cal tornar a les fonts dels carismes i trobareu l’empenta per afrontar els reptes. No heu fet una escola d’espiritualitat així; no heu fet una institució d’espiritualitat així, no teniu un grupet… No! Moviment! Sempre en camí, sempre en moviment, sempre obert a les sorpreses de Déu, que arriben en sintonia amb la crida del moviment, aquest carisma fonamental.
  2. Una altra qüestió té a veure amb la manera d’acollir i d’acompanyar als homes del nostre temps, en particular els joves (cf. Exhort. ap.Evangelii gaudium, 105-106). Formem part d’una humanitat ferida –cal dir-ho!- en la que tots els agents educatius, especialment el més important, la família,tenen greus dificultats arreu del món. L’home d’avui viu seriosos problemes d’identitat i té dificultats per dur a terme les seves opcions. Per això té predisposició a deixar-se condicionar, a delegar en altres les decisions importants de la vida. Cal resistir a la temptació d’envair la llibertat de les persones i dirigir-les sense esperar que madurin realment. Cada persona té el seu temps, camina a la seva manera i hem d’acompanyar-la en aquest camí. Un progrés moral o espiritual que s’obté a partir de la immaduresa de la gent és un èxit aparent, destinat a naufragar. Millor pocs, però que no vagin buscant l’espectacle! L’educació cristiana, en canvi, demana un acompanyament pacient, que sàpiga esperar els temps de cadascú, com el Senyor també fa amb cada un de nosaltres. El Senyor té paciència amb nosaltres! La paciència és l’únic camí per estimar de veritat i conduir a les persones cap a una realització sincera amb el Senyor.
  3. Una altra indicació és la de no oblidar que el bé més preciós, el segell de l’Esperit Sant, és la comunió. És la gràcia suprema que Jesús va conquerir a la creu per a nosaltres, la gràcia al ressuscitar demana per a nosaltres constantment, mostrant les seves nafres glorioses al Pare: «Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat» (Jn 17,21). Per a que el món cregui Jesús el Senyor ha de veure la comunió entre els cristians, però si veu divisions, rivalitat i maledicència, el terrorisme de la xerrameca… Si us plau, si es veuen aquestes coses, sigui quina sigui la causa, com es pot evangelitzar? Recordeu aquest altre principi: «La unitat preval per sobre del conflicte (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 226-230), perquè el germà val més que la nostra posició personal. Crist va vessar la seva sang per ell (cf. 1 Pe 1,18-19), per les meves idees no va vessar res! A més a més, en un moviment o en una nova comunitat no hi pot haver veritable comunió si no s’integra en la comunió més àmplia que és la Santa Mare Església Jeràrquica. El tot és superior a la part (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 234-237) i la part té sentit en relació amb el tot. D’altra banda, la comunió també consisteix en afrontar junts i units temes importants com la vida, la família, la pau, la lluita contra la pobresa en totes les seves formes, la llibertat religiosa i educativa. En particular, els moviments i comunitats estan cridats a col·laborar per ajudar a curar les ferides produïdes per una mentalitat globalitzada que situa el consum en el centre, oblidant a Déu i els valors essencials de l’existència.

Per arribar a la maduresa eclesial, doncs, manteniu, ho repeteixo, la frescor del carisma, respecteu la llibertat de les persones i busqueu sempre la comunió. Però no oblideu que, per arribar a aquesta fita, la conversió ha de ser missionera: la força de superar temptacions i insuficiències ve de la profunda alegria d’anunciar l’Evangeli, que és la base de tots els vostres carismes. De fet, «quan l’Església crida a comprometre’s en l’evangelització, no fa sinó indicar als cristians el veritable dinamisme de la realització personal» (Exhort. ap.Evangelii gaudium, 10), la verdadera motivació per renovar la pròpia vida, perquè la missió és participació en la missió de Crist, que sempre ens precedeix i ens acompanya en l’evangelització.

Estimats germans i germanes, heu donat molts fruits a l’Església i al món sencer, però poden ser encara més grans amb l’ajuda de l’Esperit Sant, que sempre suscita i renova dons i carismes, i amb la intercessió de Maria, que no deixa de socórrer i acompanyar als seus fills. Aneu endavant, sempre en moviment… Mai no us atureu! Sempre en moviment! Us asseguro la meva pregària i us demano que pregueu per mi –em cal, de veritat– i us beneeixo de tot cor.

(Aplaudiments)

Ara us demano que, tots junts, resem a la Verge, que ha experimentat la vivència de conservar sempre la frescor de la primera trobada amb Déu, d’anar endavant amb la humilitat, però sempre en camí, respectant el temps de les persones. I després, no cansar-se mi de tenir aquest cor missioner.

Normas(500)