Durant aquest temps d’Advent, temps en què es prepara el Nadal, es proposa la figura de Joan el Baptista. Havia estat enviat per Déu per tal de preparar els camins per a la vinguda del Messies. A tothom qui acudia a ell, li demanava un profund canvi de vida: «Feu obres dignes de la conversió». I a qui li preguntada: «Què hem de fer?» (cf. Lc 3,8-10), li responia:

«Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi».

Per què donar a l’altre allò que és meu? L’altre, creat per Déu com jo, és el meu germà, la meva germana, així doncs és part de mi. «No puc ferir-te sense fer-me mal» deia Ghandi. Hem estat creats com a do l’un per l’altre, a imatge de Déu que és amor. Duem escrita en la nostra sang la llei divina de l’amor. Jesús, en venir entre nosaltres, ens ho ha manifestat clarament quan ens ha donat el seu manament nou: «Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat» (cf. Jn 13,34). És la «llei del cel», la vida de la Santíssima Trinitat portada a la terra, el cor de l’evangeli. De la mateixa manera que al cel el Pare, el Fill i l’Esperit Sant viuen en comunió plena, fins al punt de ser una sola cosa, el mateix passa a la terra, nosaltres som els mateixos en la mesura en què vivim la reciprocitat de l’amor. I així com el Fill diu al Pare: «Tot allò que és meu és teu, i allò que és teu és meu» (cf. Jn 17, 10-11), també entre nosaltres l’amor s’actua en plenitud quan es comparteixen no només els béns espirituals, sinó també els materials.

Les necessitats d’un nostre proïsme, són les necessitats de tots. A algú li manca treball? Em manca a mi. Hi ha qui té la mare malalta? L’ajudo com si fos la meva. Altres tenen fam? És com si jo tingués fam i cerco de procurar-li menjar igual que faria per a mi.

És l’experiència dels primers cristians de Jerusalem: «Tenien un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots» (Ac 4, 32).

Comunió dels béns, que tot i no ser obligatòria, es vivia intensament entre ells. No es tractava com explica l’apòstol Pau, de posar algú en l’escassetat per sollevar d’altres, sinó que hi ha d’haver igualtat (Cf. 2Co 8,13).

Sant Basili de Cesarea diu: «És de l’afamat el pa que et guardes; de l’home nu el mantell que conserves als teus baguls; dels indigents els diners que tens amagats».

I sant Agustí: «Allò que és superflu per als rics pertany als pobres».

«També els pobres es poden ajudar els uns als altres: un pot prestar les seves cames a un coix; l’altre els ulls a un cec per guiar-lo; un altre pot visitar els malalts».

«Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi».

Avui també podem viure com els primers cristians. L’evangeli no és cap utopia. Ho demostren, per exemple, els nous moviments eclesials que l’Esperit Sant ha suscitat en l’Església per fer reviure, amb frescor, el radicalisme evangèlic dels primers cristians i per respondre als grans reptes de la societat actual, on són tant dures les injustícies i la pobresa.

Recordo als inicis del Moviment dels Focolars, quan el carisma infonia en el nostre cor un amor molt particular per als pobres. Quan els trobàvem pel carrer preníem nota de la seva adreça en un bloc de notes per després anar-los a veure i auxiliar-los; eren Jesús: «A mi m’ho fèieu» (Mt 25,40). Després de visitar-los als seus tuguris, els convidàvem a dinar a les nostres cases, els posàvem la tovalla més bonica, els millors coberts, el menjar més escollit. A la nostra taula, en el primer focolar, sèiem a taula una focolarina i un pobre, una focolarina i un pobre…

En un determinat moment ens va semblar que el Senyor ens demanava ser pobres a nosaltres, per servir als pobres i a tothom. Llavors, en una habitació del primer focolar cadascuna va posar al centre allò que pensava que tenia de més: un abric, un parell de guants, un barret, fins i tot un abric de pells… I actualment, per donar als pobres, tenim empreses que donen treball i els seus beneficis per distribuir!

Però, encara hi tant a fer pels pobres.

«Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi».

Tenim tantes riqueses per posar en comú, encara que no ens ho sembli. Tenim aptituds a perfeccionar, coneixements a aprendre per poder ajudar concretament, per trobar la manera de viure la fraternitat. Tenim afecte en el cor per repartir; cordialitat a exterioritzar; joia per comunicar. Tenim temps per posar a disposició… Potser acumulem moltes coses pensant que un dia ens poden ser útils i mentrestant hi ha algú al nostre costat que les necessita urgentment.

Així com qualsevol planta absorbeix de la terra només l’aigua que li és necessària, així també nosaltres cerquem de tenir solament allò que cal. I millor si de tant en tant ens adonem que ens manca alguna cosa; millor ser una mica pobres que una mica rics.

«Si tots ens acontentéssim amb el necessari –deia sant Basili–, i donéssim el superflu al necessitat, ja no existiria ni el ric ni el pobre».

Provem, comencem a viure així. Certament que Jesús no deixarà de fer-nos arribar el cèntuple; tindrem la possibilitat de continuar donant. Al final ens dirà que tot allò que hem donat, sigui a qui sigui, li ho hem donat a Ell.

Chiara Lubich

Escrit original del 2003