Un estiu diferent el que van viure l’Albert i la Cinta juntament amb els seus fills Oriol, Clara i Bernat i el seu amic Albert. Ho expliquen a les pàgines del número de gener de la revista Ciutat Nova a través de l’article de Jordi Rodríguez Salleras. El reproduïm tot seguit donada la importància de l’experiència viscuda construint ponts entre dos continents i dues cultures; entre situacions socials tan diferents i tan enriquidores.

«I tu, com imagines Madagascar?». És la primera pregunta que em fa la família Capdevila Lacasa quan els vaig a veure perquè m’expliquin el seu viatge. No em deixa indiferent ja que sóc jo, en teoria, qui hauria de preguntar-ho. El col·loqui, però, ha començat al revés i així mateix comença l’article: plantejant la qüestió al lector, «i tu, com imagines Madagascar?». En aquest punt comença l’explicació: Des del 2 al 22 d’agost d’aquest estiu passat la família formada per l’Albert i la Cinta, juntament amb els seus fills Oriol, Clara i Bernat, acompanyats també per un amic dels fills, l’Albert Illa, van poder gaudir d’una experiència única i singular a més de 8.000 quilòmetres de casa.

D’on sorgeix, però, la idea d’anar a un lloc tan allunyat? «Del Fernando Rico» em responen. En Fernando és un focolarí que actualment es troba a Madagascar i que fou el contacte per gestionar els dies que passarien per allà. «El coneixíem de la seva etapa a Barcelona i València i planejant l’estiu vam parlar amb ell». Així és com es va decidir aquest viatge, si bé en Fernando els advertia que «esto es muy pobre, esto no es Europa…», per tal de mentalitzar-los d’una realitat que es presentava completament diferent a la que estem acostumats a viure. Però la il·lusió era més gran.

Arribats a Madagascar van fer «com dos viatges diferents», expliquen. Un primer, més aviat turístic, coneixent la realitat d’allà, i un segon, el de la construcció i la vivència de la Mariàpolis de Madagascar que se celebrava en aquelles dates.

El «primer viatge» va servir per conèixer el país, si bé és cert que «mai tens prous dies». Tanmateix els nostres protagonistes afirmen que així van poder anar entenent com vivien i això va ser fonamental per poder viure després la Mariàpolis. Durant aquells primers dies allà van poder gaudir de diferents paisatges: zones més àrides, zones més verdes, llacs, boscos de baobabs… Aquest recorregut per diferents zones de Madagascar va anar acompanyat d’un primer contacte amb la societat malgaixa i la seva cultura. I d’això me’n parlen constantment: d’aquesta trobada amb la societat, la gent d’allà, i sobretot, de la seva manera de fer i viure. Per exemple, una de les diferències més rellevants de la cultura malgaixa respecte a l’europea consisteix a la visió del progrés. A Madagascar hi ha molt poques carreteres asfaltades i molts pocs cotxes. «Ningú pensa en portar-hi la tecnologia», amb l’excepció del mòbil: «allà quasi tothom en té un». Com a exemple, la família explica que la línia de tren que els francesos van deixar quan van marxar de l’illa després de la independència de Madagascar l’any 1960, s’ha anat fent servir fins que els trens s’han espatllat. Actualment, les estacions estan tancades sense que hi hagi intenció d’arreglar els trens. Així mateix, un enginyer malgaix que van conèixer, treia l’aigua amb una corda i una politja d’un pou, i no es plantejava dissenyar cap tipus de mecanisme d’extracció d’aigua més sofisticat.

Això ens podria plantejar la pregunta de si és precisament aquest enfocament el que els converteix en pobres. «Si, però no de misèria, no passen gana». Els exemples en aquest cas també són diversos. Allà les gallines corren pels llocs de camp sense cap mena de corral: quan tenen gana les agafen i se les mengen. Tot i això són pobres. «Les cases estan construïdes de fusta i d’una espècie de fang; es destrueixen a l’època de pluges i després s’han de tornar a fer». A més, en algun lloc s’observen grans contrastos entre, per exemple, «miners amb pantalons curts que viuen de forma més paupèrrima, i uns pocs terratinents amb cases senyorials i 4×4».

Així doncs quines són les inquietuds d’aquesta societat? «El dia a dia» responen, i així mateix ho van poder comprovar a la Mariàpolis posterior.

Entre somriures, se’ls escapa que van ser dies on es va «viure molt senzillament i, tot i així, un era absolutament feliç». Quines eren les dificultats durant la Mariàpolis per aconseguir aquesta felicitat? Dutxa amb aigua calenta a 45 minuts caminant; lavabos al costat sense cap pica ni sistema de clavegueram, amb la pudor consegüent; arròs per esmorzar, dinar i sopar, etc. La Mariàpolis i el camp de treball previ per preparar-la es van celebrar a prop de la ciutat de Betafo, al centre del país. Van participar-hi unes 260 persones «que van anar arribant, perquè inicialment n’hi havia moltes menys apuntades» i on els Capdevila i l’Albert no van ser els únics estrangers. «Hi havia monges de filipines, gent de Mèxic, Kènia, Burkina Faso, Alemanya, França, Illes Maurici… Fins a catorze llocs diferents!», si bé els que cridaven més l’atenció eren ells perquè «anàvem tota la família».

Una experiència molt diferent a la feta a Espanya ja que «allà tots fèiem de tot: cuinàvem, rentàvem, anàvem a buscar aigua…». Però en tot cas, una experiència «que en essència no era gens diferent a altres Mariàpolis». Malgrat el handicap de la llengua –a Madagascar es parla malgaix i francès– al final «ens acabàvem entenent» ja fos a través de paraules, gestos, música o somriures. Posen molt l’èmfasi en aquest aspecte: l’alegria i els somriures. Comprovat: amb el llenguatge de l’amor, tothom es pot entendre, i el millor reflex d’aquest llenguatge és l’alegria i el somriure.

Un autèntic intercanvi de cultures, en tota regla. Per una banda, els nostres protagonistes van tractar d’aportar el seu granet de sorra, a través de la música, de la cuina o les activitats amb els més petits. Per altra banda, adaptar-se i enriquir-se de la cultura malgaixa… a un altre ritme, això si: «Mai arribàvem tard als llocs!». I és que les activitats, tot i tenir horari, començaven quan la gent hi arribava i això podia ser dues hores més tard de la prevista. I quants moments d’intercanvi d’experiències… Recorden que moltes giraven «al voltant de problemes econòmics», de deutes perdonats, sobretot. En canvi aquí és molt difícil que sorgeixi mai una experiència així.

Ja veieu, dies viscuts amb molta senzillesa fora del ritme frenètic que acostumem a viure per aquí. I ara? «No s’ha perdre de vista que la nostra realitat és Barcelona i que és aquí on hem de viure i traslladar tot allò que hem viscut a Madagascar. Hem viscut una realitat aliena que ens fa més conscients de la nostra pròpia realitat».

 Jordi Rodríguez Salleras

Agraïms Ciutat Nova per la cessió de l’article.A Elisenda Manuel, la traducciò. Als nostres viatgers, el video.