Març 2015

 
«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi» (Mc 8, 34)

Durant el seu viatge al nord de la Galilea, pels pobles al voltant de la ciutat de Cesarea de Filippo, Jesús pregunta als seus deixebles què pensen d’ell. Pere, en nom de tots, confessa que Ell és el Crist, el Messies esperat. Per evitar malentesos Jesús explica clarament com pensa portar a terme la seva missió. Llibertarà sí, el seu poble, però no com s’espera, sinó pagant amb la seva persona: haurà de patir molt, ser rebutjat, ha de ser mort, i desprès de tres dies, ressuscitar. Pere no accepta aquesta visió del Messies –se l’imaginava, com tants altres del seu temps, com una persona que hauria actuat amb potència i força derrotant els romans i posant la nació d’Israel al lloc que li pertocava en el món– i va renyar Jesús, que al seu torn, el va amonestar dient-li: «Tu no veus les coses com Déu, sinó com els homes» (cf 8, 31-33).

Jesús es posà de nou en camí, cap a Jerusalem, on s’acompliria el seu destí de mort i resurrecció. Ara que els seus deixebles saben que anirà a morir, voldran seguir-lo encara? Les condicions que Jesús demana són clares i exigents. Reuneix la multitud i els seus deixebles al seu voltant i els diu:

«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi»

Estaven fascinats per Ell, el Mestre, quan es va apropar a la vora del llac, mentre llançaven les xarxes per pescar, o a la taula dels impostos. Sense vacil·lacions havien abandonat barques, xarxes, taulell, pare, casa, família, per anar-li al darrere. L’havien vist fer miracles i li havien sentit paraules de saviesa. Fins aquell moment l’havien seguit animats, amb joia i entusiasme.

Seguir a Jesús era però una cosa molt més compromesa. Ara semblava clar que significava compartir plenament la vida i el destí: fracàs i hostilitat, fins i tot la mort, i quina mort! La més dolorosa, la més infame, la reservada als assassins i als delinqüents més despietats. Una mort que la Sagrada Escriptura definia com a «maleïda» (Dt 21,23). Ja només el nom de «creu» aterrava, era quasi bé impronunciable. És la primera vegada que a questa paraula apareix en l’Evangeli. Qui sap quina impressió va deixar en tots aquells que l’escoltaven.

Ara que Jesús ha manifestat clarament la seva identitat, pot mostrar amb la mateixa claredat la del seu deixeble. Si el Mestre és aquell que estima el seu poble fins a morir per ell, prenent sobre seu la creu, també el deixeble per ser tal, haurà de deixar de banda la seva pròpia manera de pensar per compartir en tot el camí del Mestre, començant per la creu:

«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi»

Ser cristians significa ser altres Crist: tenir «els mateixos sentiments de Crist Jesús», el qual «es va humiliar a sí mateix fent-se obedient fins a la mort i una mort de creu» (Fil 2, 5.8); ser crucificat amb Crist, fins a poder dir com Pau: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2, 20); no conèixer «res més que Jesucrist, i encara crucificat» (1 Cor 2, 2). És Jesús que continua vivint, morint, ressuscitant en nosaltres. És el desig i l’ambició més gran del cristià, la que ha fet els grans sants: ser com el Mestre. Però, com seguir a Jesús per esdevenir un altre ell?

El primer pas és «negar-se a sí mateix», renunciar a la pròpia manera de pensar. Era el pas que Jesús havia demanat a Pere quan el va renyar per pensar com els homes i no com Déu. També nosaltres, com Pere, a vegades volem mantenir els nostres criteris de manera egoista. Busquem l’èxit fàcil i immediat, aplanat de tota dificultat, mirem amb enveja qui triomfa, somniem tenir una família unida i construir al voltant nostre una societat fraterna i una comunitat cristiana sense pagar un preu alt per aconseguir-ho.

Renegar-se a sí mateix significa entrar en la manera de pensar de Déu, allò que Jesús ens ha ensenyat amb el seu exemple: la lògica de la petita llavor que ha de morir per donar fruït, del trobar més alegria en el donar que en el rebre, d’oferir la vida per amor, en una paraula, de prendre sobre si la pròpia creu.

«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi»

La creu, «la de cada dia» com diu l’Evangeli de Lluc (9,23). Poden haver-n’hi moltes: una malaltia, la pèrdua del treball, la incapacitat per solucionar els problemes familiars o professionals, el sentiment de fracàs davant la impossibilitat en el crear relacions autèntiques, el sentit d’impotència davant els grans conflictes mundials, la indignació pels escàndols tant abundant en la nostra societat… no cal cercar-la, la creu ens ve a trobar, potser quan menys l’esperàvem i de la manera que no hauríem imaginat mai.

La invitació de Jesús és de «prendre-la», sense portar-la amb resignació, com un mal inevitable, sense deixar que ens caigui i ens esclafi, sense, ni tan sols, suportar-la amb un posat estoic i desprès. Acollir-la en canvi, com compartint la seva creu, com a possibilitat de ser deixebles, també en aquella situació i de viure en comunió amb Ell també en aquell dolor, perquè primer Ell ha compartit la nostra creu. Quan, de fet, Jesús es va carregar amb la seva creu, amb ella ha pres sobre les seves espatlles totes les nostres creus. En qualsevol dolor, sigui de la mena que sigui, podem doncs trobar Jesús que ja l’ha fet seu.

Igino Giordani, veu en aquest sentit la inversió del paper de Simó de Cirene que porta la creu de Jesús, la creu «pesa menys si Jesús ens fa de cirenaic». I pesa encara menys, continua, si la portem junts: «Una creu portada per una criatura a la fi esclafa; portada a la vegada junts, amb Jesús enmig o prenent a Jesús com a cirenaic, es fa lleugera: jou suau. L’escalada feta en cordada per molts, a l’uníson, es converteix en una festa, al mateix temps que s’aconsegueix pujar”[1].

Prendre la creu doncs per portar-la amb Ell, sabent que no estem sols portant-la perquè Ell la porta amb nosaltres, és relació, és pertinença a Jesús fins a la plena comunió amb ell, fins a ser uns altres Ell. És així que se segueix Jesús i ens convertim en veritables deixebles. La creu serà llavors de veritat per a nosaltres, com per a Crist, «poder de Déu» (1Cor 1, 18), camí de resurrecció. En tota feblesa trobarem la força, en tota foscor la llum, en tota mort la vida, perquè trobarem Jesús.

Fabio Ciardi

 [1] La divina avventura, Città Nuova, Roma 1966, p. 149ss.

 

Normas(500)