Lucetta Scaraffia és periodista i corresponsable de Dones, Església, Món, el suplement mensual femení que L’Osservatore Romano, a més a més de professora d’Història Contemporània a la Universitat La Sapienza de Roma. Article original en italià: L’uomo che seppe leggere i segni di una donna.

Una pàgina important en la història del Moviment dels Focolars, i alhora del pontificat de Montini, la narra un llibre: Paolo VI e Chiara Lubich: la profezia di una Chiesa che si fa dialogo, Roma, Ediciones Studium, 2015, p. 224. Recull les intervencions d’un congrés realitzat el 2014 sobre la intensa i fructífera relació que va unir a la fundadora Chiara Lubich i a Pablo VI des de que Montini era substitut, que després va continuar, encara que de manera menys intensa, durant el seu episcopat milanès. La trobada es va produir gràcies a la mediació d’una de les primeres companyes de Chiara, Eli Folonari, amiga de família dels Montini, i de seguida va donar un gir positiu donat que el prelat va captar immediatament la importància i la creativitat de la nova manera de ser cristià que proposava la jove trentina. La relació es va veure reforçada per l’adhesió al Moviment d’Igino Giordani, amic de Montini.

El 1967 Lubich, durant una reunió privada amb Pau VI, va rebre la consigna que el Moviment mantingués la relació amb les esglésies ortodoxes. En aquesta fase, la presència i la incansable activitat de molts focolarins per teixir llaços d’amistat, moments comuns de oració i accions caritatives, va aconseguir que aquest apropament no fos només una operació en el vèrtex, una qüestió teològica i de política religiosa sinó el naixement d’una nova i autèntica amistat espiritual. Pau VI ho entenia molt bé, tant que va arribar a parlar «d’apropament ecumènic autèntic». Així explica els motius de la seva confiança: «També ells han de saber que aquest moviment conduït amb lleialtat, sense pretendre cremar etapes, sinó intentant de veritat trobar una amistat, permet resoldre també les qüestions reals teològiques per créixer en unitat. Ens agrada molt i mereix el nostre recolzament i la nostra benedicció».

Pau VI va tenir un paper decisiu amb el seu recolzament a l’Obra de Maria, el conjunt de les iniciatives focolarines, que precisament va rebre el 5 de desembre de 1964, l’aprovació definitiva. Montini havia guiat durant anys a Chiara pel difícil camí que duia a obtenir el reconeixement eclesiàstic d’un grup tan original, gravat en el cor per una intuïció mística —«el Crist entre nosaltres»— i amb la finalitat de la unitat. Un grup reunit al voltant de Chiara que, començant per unes noies trentines, s’havia ampliat fins a acollir també a homes i fins i tot sacerdots, laics consagrats i també parelles de cònjuges, persones de procedència social molt diversa, de diferents professions, provinents de geografies variades, que es mantenien junts pel carisma de la unitat. Es comprèn que aquesta novíssima constel·lació podia suscitar a l’Església moltes i profundes perplexitats: se li retreia certa exaltació col·lectiva, una familiaritat excessiva entre ambdós sexes, una infravaloració dels efectes del pecat original, un pseudo misticisme naturalista i altres objeccions d’aquest tipus. De fet, es va arribar a la decisió de dissoldre el moviment. Per una banda, la humilitat de Chiara, que interpretava tots els obstacles com una invitació a la purificació i a millorar, i per altra banda, l’ajuda constant de Montini, van aconseguir donar la volta a la situació i arribar a una solució positiva.

Però, ¿com dur a terme la unitat entre les diferents branques —masculina, femenina, casats i sacerdots— que s’estaven perfilant? ¿Com codificar una regla sorgida de l’experiència i «dictada a poc a poc per la vida»? Chiara parangona la constitució de l’Obra a una criatura quan neix: «Neix així, sense carnet d’identitat. Després, quan creix, es fa el carnet d’identitat a partir de la persona». La solució que garantiria la unitat es va trobar amb la creació d’un consell directiu de laics, encarregat de coordinar les iniciatives. Més tard es decidiria que la presidència d’aquest consell sempre l’exerciria una dona, acompanyada per una figura masculina de vicepresident.

Llegint aquests assajos es percep la singularitat d’aquest moviment i la gran atracció que va exercir sobre Montini, que llegia amb emoció els signes de l’acció de l’Esperit en una direcció completament nova, mai abans experimentada en l’Església. Però cap d’ells destaca el tema femení: el moviment neix d’imitar a Maria en la seva relació amb Jesús, d’un grup de noies laiques i d’una líder femenina. També els sacerdots que formen part d’ell accepten aquesta jerarquia «revolucionària», que fa dels focolarins un moviment d’avantguarda pel que fa a la posició de la dona en l’Església. Lubich, de fet, amb la seva mirada profètica, des de ben aviat va pensar en una col·laboració entre dones i homes, que no deixava a les primeres en un lloc subordinat sinó en el vèrtex dels projectes i iniciatives. El primer pas d’una revolució que ha d’arribar i és necessària.

Lucetta Scaraffia