Ja fa més de 70 anys que es viu la Paraula de vida. Aquest fullet arriba a les nostres mans. En llegim el comentari, però el que voldríem que quedés és la frase que es proposa, una paraula de l’Escriptura, sovint de Jesús. La «Paraula de vida» no és una simple meditació, sinó que en ella és Jesús qui ens parla, ens convida a viure, portant-nos sempre a estimar, a fer de la nostra vida un do.

És un «invent» de Chiara Lubich, que així n’ha explicat l’origen: «Tenia fam de veritat, d’aquí, l’estudi de la filosofia. Encara més: com molts altres joves buscava la veritat i creia que la trobaria en l’estudi. Però heus aquí una de les grans idees dels primers dies de l’inici del moviment, comunicada immediatament a les meves companyes: “Per què buscar la veritat quan aquesta viu encarnada en Jesús, home-Déu? Si la veritat ens atreu, deixem-ho tot, busquem-lo a Ell i seguim-lo”. Així ho vam fer.»

Agafaren l’Evangeli i van començar a llegir-lo paraula per paraula. El van trobar completament nou. «Cada paraula de Jesús era un feix de llum incandescent: tot diví! (…) Les seves paraules són úniques, eternes (…), fascinants, escrites amb una destresa escultòrica divina; (…) eren paraules de vida, per traduir-se en vida, paraules universals en l’espai i en el temps». Les van descobrir no estancades en el passat, no com un simple record, sinó paraules que Ell ens continuava dirigint a nosaltres com a cada home de tots els temps i latituds[1].

Però Jesús és veritablement el nostre mestre?

Estem envoltats de moltes propostes de vida, de molts mestres de pensament, algunes aberrants, que indueixen  fins i tot a la violència; altres, en canvi, són rectes i il·luminades. Tanmateix les paraules de Jesús tenen una profunditat i una capacitat d’implicar-nos que altres paraules, siguin aquestes  de filòsofs, de polítics, de  poetes, no tenen. Són «paraules de vida»; es poden viure i donen  la plenitud de la vida, comuniquen la vida mateixa de Déu.

Cada mes en prenem una en relleu, de manera que, a poc a poc l’Evangeli penetra en els nostres cors, ens transforma, ens fa assolir el mateix pensament de Jesús, fent-nos capaços de respondre a les situacions més diverses. Jesús esdevé el nostre Mestre.

A vegades la podem llegir junts. Ens agradaria que fos el mateix Jesús, el Ressuscitat, viu entre els qui estan reunits en el seu nom, qui ens l’expliqués, l’actualitzés, ens suggerís com posar-la en pràctica.

Però la gran novetat de la «Paraula de vida» és que podem compartir les experiències, les gràcies que neixen del fet de viure-la, tal com Chiara explica referint-se al que passava al principi, que continua encara ara: «Sentíem el deure de comunicar als altres el que s’experimentava, també perquè érem conscients que donant l’experiència aquesta romania, per a l’edificació de la nostra vida interior, mentre que no donant-la l’ànima lentament s’empobria. Per tant, la paraula es vivia amb intensitat al llarg del dia, i els resultats es comunicaven no tan sols entre nosaltres sinó també a les persones que s’afegien al primer grup. (…) Quan la vivíem, ja no era jo o nosaltres que vivíem, sinó la paraula en mi, la paraula en el grup. I aquesta era una revolució cristiana amb totes les  seves conseqüències»[2].

Així pot ser avui també per a nosaltres.

Fabio Ciardi

[1] Scritti spirituali / 3, Città Nuova, Roma 1979, p. 124.

[2] Ibid., p. 128, 130.

[1] L’amor al proïsme, Conversa amb els amics musulmans, Castel Gandolfo, 1-11-2002