Voluntaris de Déu

 
Es compleixen 60 anys de la proposta de Chiara Lubich: "Cal edificar una societat nova on resplendeixin l’amor, la justícia i la veritat".

voluntarifestEl 15 de gener de 1957 Città Nuova publicava un article de Chiara Lubich titulat Els voluntaris de Déu. D’aquí el nom d’aquesta ramificació dels Focolars que uneix homes i dones de totes les professions i categories socials que trien seguir a Déu radicalment i lliure – d’aquí la paraula “voluntaris” – vivint en el seu dia a dia l’espiritualitat evangèlica de la unitat.

Chiara Lubich escriu després dels terribles successos a l’Hongria de 1956. Proposa un nou tipus d’humanitat que es guia per l’amor recíproc: “Amor recíproc que significa: fets concrets, projecció de tot el nostre amor cap als germans per amor de Déu”. I aquests són els voluntaris que ara fan 60 anys i als que Rome Reports dedica una notícia.

Reproduïm tot seguit el text de la fundadora dels Focolars, amb la intenció de ser un homenatge i un agraïment a tantes persones que al llarg d’aquests anys han viscut i continuen vivint per aquesta nova societat.

«Hem estat a Viena. Hem estat amb grups de refugiats: El món ha sentit profundament la tragèdia d’aquest poble i ha corregut a ajudar-lo. Els refugiats, de fet, van poder tenir moltes coses: aliments, llaminadures, roba, refugi, cortesia i, sobre tot, van respirar llibertat.

Un de nosaltres es va acostar a un noi de setze anys. Encara tenia la seva pistola. Va ser ferit en combat i se sentia orgullós d’haver matat a setze persones. Però quan ens vam interessar per ell més profundament, va començar a plorar i va expressar el desig de tornar a veure la seva mare. Se li va preguntar si coneixia a Déu. Va respondre decididament que no. Després va continuar dient que havia sentit blasfemar tant a la seva mare com al seu pare i, com que havia estat educat d’aquesta manera, es va sorprendre quan la seva mare el va invocar als inicis de les revoltes d’Hongria.  De tota manera, per a ell Déu no significava res, tant pel que fa a ell com  per  a molts altres, molts altres joves que hem trobat.

Duccia Calderari

Va ser davant d’aquesta anul·lació del nom de Déu en aquelles ànimes quan vam comprendre de manera nova i més profunda perquè El Sant Pare havia cridat: “Déu, Déu, Déu! (…) Déu us ajudarà, Déu serà la vostra força. Déu, Déu! Que aquest nom inefable ressoni davant cada dret, justícia i llibertat, als parlaments, a les places, a les cases i a les oficines…”[1].

Ha existit, doncs, una societat capaç d’esborrar el nom de Déu, la realitat de Déu, la providència de Déu, l’amor de Déu del cor dels homes. Ha d’existir una societat capaç de tornar a posar-lo al seu lloc. Déu hi és, Déu hi és, Déu hi és. No només perquè ho creiem, sinó perquè, voldria dir, el veiem: qui ha fet aquesta terra tan bella?, qui ha fixat les estrelles al cel, qui ens ha donat una ànima que sent i distingeix el bé del mal?, qui ens ha creat?

Déu vol salvar-se en la humanitat i la humanitat per Ell.

Cal gent que segueixi a Jesús com vol ser seguit: renunciant a ells mateixos i prenent la seva creu. Que cregui en aquesta arma: la creu, més potent que les més potents bombes atòmiques perquè la creu és una esquerda en les ànimes, a través de la qual Déu entra en els cors dels seus fills i els fa els seus atletes.

Cal fer un bloc d’homes de totes les edats, races, condicions, units pel vincle més fort que existeix: l’amor recíproc que ens va deixar el Déu fet home com a testament quan estava moribund; ideal suprem i força insuperable. Amor recíproc que fon els cristians en una unitat divina indestructible als atacs de l’humà i del mal, l’única que pot oposar-se a la unitat provocada per l’interès, per motius d’aquesta terra, per l’odi.

Amor recíproc que significa: fets concrets, projecció de tot el nostre amor cap als germans per amor a Déu. És a dir, calen deixebles de Jesús, autèntics, en el món, no només en els convents. Deixebles que voluntàriament el segueixin, impulsats només per un amor il·luminat cap a ell. Persones disposades a tot. Un exèrcit de voluntaris, perquè l’amor és lliure.

DoriCal edificar una societat  nova, renovada per la bona nova sempre antiga i sempre nova, on resplendeixi amb l’amor, la justícia i la veritat. Una societat que superi en bellesa i en concreció qualsevol altra societat, que sigui el somni fet realitat pels homes per als homes, que sigui donada per Déu als seus fills que el reconeixen i l’adoren com a Pare.

Una societat que testimoniï un sol nom: Déu. Perquè a l’igual que a aquell refugiat hongarès no li bastava la llibertat ni el pa sinó que necessitava la seva mare (es tracta de tornar a la puresa que dóna la naturalesa, primera baula cap al creador), d’igual manera per a tots aquells que estan disseminats pel món i creuen en el triomf d’idees aparentment belles, però amenaçades en la seva base per l’ateisme, cal el do de Déu. Déu només pot omplir el buit excavat durant tants anys».

Chiara Lubich

Normas(500)