El dissabte 28 de gener va morir D. José Varas, el primer sacerdot focolarí d’Espanya i “una verdadera columna del Moviment a Espanya” com molts afirmen d’ell. “Quant d’amor i quanta saviesa”, “sempre càlid i proper”, “els límits físics al final de la seva vida, semblaven una excusa per seguir estimant”…són frases que repeteixen uns i altres; o “en aquesta habitació hi ha molta gent bona”, com deia el seu company d’habitació a l’hospital.

Reproduïm tot seguit i com a homenatge, un article seu que va publicar la revista Ciudad Nueva el novembre de 2007 sobre la seva especial relació amb la gent gran.

Veneració per la gent gran

La caritat és labor de cada dia, però és  més necessari exercitar-la amb els dèbils, els que estan sols, els ancians… La labor d’un sacerdot jubilat.

Abans de jubilar-me, ja fa dos anys, com a sacerdot que sóc dedicava unes hores setmanals a visitar ancians i malalts de la parròquia. Parlava amb la família, els llegia la Paraula de Déu i els duia l’Eucaristia. Normalment eren unes deu o dotze visites. Tenia predilecció per ells, degut a la seva situació de debilitat i a vegades de soledat; em sentia cridat a donar companyia, escolta, temps i comprensió cristiana. Ells em donaven quelcom que tenien: serenitat adulta, simplicitat de vida, síntesi de pensament, benaurança… Ara alguns d’ells que han anat al cel em donaran també la seva gratitud feta mediació i pregària des de l’eternitat.

Sempre m’ha fet bé aquesta fe en la unió amb els benaurats a la que es refereix la “comunió dels sants” que confessem en el Credo. La Paraula de Déu ens diu que en Jesucrist «estem units als justos que han arribat al seu destí». Ells ens donen una veritable comprensió de la vida cristiana, que es prolonga per tota l’eternitat.

Avui la meva situació ha canviat i tinc més temps disponible. Ja no estic circumscrit a la feina pastoral d’una parròquia, però la veneració que he tingut per la gent gran continua a través de la relació epistolar que mantinc mensualment amb cada un. Els escric una carta en la que els comunico els meus sentiments de fe, les meves experiències de vida i els manifesto el meu afecte, però sobretot aprofito per enviar-los un pensament espiritual juntament amb la Paraula de Vida, que alimenta la seva fe, i els convido a viure-la. I, si és possible, vaig a visitar-los alguna de les vegades que vaig a Madrid.

Però vull fer quelcom més per les persones grans. Conec a alguns sacerdots ancians amb els quals m’uneix una espiritualitat que hem viscut junts durant anys. Viuen en diferents ciutats i anar a visitar-los és una tasca prioritària per a mi, que tinc temps. Ara puc desplaçar-me per anar a veure’ls. Mantinc amb ells molt contacte per carta o per telèfon, però passar uns dies amb ells és una altra cosa. En Francesc està a la residència diocesana de Santiago de Compostela. Té ordinador i li envio missatges i alguns arxius interessants, però anar a veure’l alguna vegada em sembla més concret, més càlid, més donar la vida al germà. En Santiago està a Las Palmas de Gran Canària i quan hi vaig, la seva simpatia és un regal per a mi. Aquesta frase humano-divina que Jesucrist ens va deixar per a que fomentem la fraternitat: «on hi ha dos o més reunits en el meu nom, allà estic jo enmig d’ells», queda garantida per la proximitat, a  més a més de l’afecte que ens assegurem en les cartes. Jesús es fa present entre nosaltres quan segellem l’afecte amb la presència concreta. En Josep viu a València. Quan era jove va conèixer el Moviment dels Focolars i viatjava a Madrid per reunir-se amb altres sacerdots i omplir-se del missatge de la unitat. Avui necessita l’estímul d’una abraçada i una paraula propera perquè, donada la seva edat i les seves limitacions físiques, ni l’ordinador ni el telèfon li serveixen per mantenir el contacte. El pot omplir més una visita, o una foto que li recordi a l’amic que l’ha visitat. En Tomàs està a Madrid, és un home de pregària i contagia vida sobrenatural; se sap limitat i mancat de salut. A vegades necessita un consell per prendre certes decisions sobre el seu limitat futur i vol conversar una mica.

La caritat és labor de cada dia, és ànima de tota vida cristiana, i Jesús ens l’ha deixat com a manament seu. Però és més necessari exercitar-la amb els dèbils, els que estan sols, els ancians, que precisen de la calidesa d’unes mans i d’una paraula afectuosa. Fa poc, la mort d’un company sacerdot, en Jaume, ha estat el reclam d’una pregària i d’una presència oportuna juntament amb els sacerdots amics, així com amb els familiars més propers. Va morir a Girona. Vaig poder assistir al seu enterrament, al funeral que va presidir el seu bisbe i després estar uns dies amb alguns sacerdots molt apreciats amb els qui he compartit sempre la meva fe i la meva unitat. Aquests valors de l’amistat, la unitat i l’obligada correspondència brillen com el tresor de la paraula de Jesús: “vaig estar malalt i em vas visitar”, i emanen perfum d’eternitat.

El dilluns 6 de febrer a les 20 h. tindrà lloc la missa funeral pel seu etern repòs al CM Luminosa (Las Rozas, Madrid). Com arribar-hi.