A continuació, reproduïm alguns dels testimonis que han arribat sobre com posar-ho en pràctica des de l’ideal de la unitat:
“Dies estranys, sentiments de tristesa, impotència, preocupació. Alhora sentiment de claredat del que he de fer, de que ara toca això, de que el que importa és aprofitar cada circumstància per respondre escoltant en cada moment a aquesta pregunta: com puc contribuir des de les meves possibilitats limitades? (…) I sobretot, fer l’esforç en tot moment de no jutjar ni prejutjar a ningú. (…) Oportunitats no falten per posar en pràctica el no jutjar, escoltar i estar amb una ment oberta, per poder ser aquests ponts constructors de pau i esperança “. Girona.
“Tinc una companya catalana i està sent molt bonic. Mantenim un diàleg desinteressat, en què intentem no fer-nos mal a la vegada diem amb total llibertat allò que pensem. M’interesso per ella i per la seva família, que viu a Catalunya. Quan vas sabent i coneixent a fons la realitat de l’altre, canvia també quelcom la teva idea, o almenys fa que assoleixi entendre millor a aquesta persona, i també aconsegueixo estimar més. Per descomptat que les meves idees són contràries a les seves, però vam aconseguir aquest diàleg i t’enriqueix “. Sevilla
“Més que mai hem de ser apòstols del diàleg i aquesta situació ens dóna moltes oportunitats: amb qui pensa com jo (o crec que pensa com jo) i amb qui no. Jo intento que sigui així “. Barcelona
“Fins ara venia resant per aquesta situació. També tallava les cadenes de fotos, acudits, o notícies dubtables que circulen per les xarxes i no construeixen, més aviat desvirtuen i fan florir sentiments poc bons (…) Però em vaig dir: què més puc fer? (…) Estic intentant fer saber a les persones que conec allà, que estic resant. I que sàpiguen que poden comptar amb mi per construir i dialogar. Potser és obvi, però em semblava una bona idea fer-ho saber explícitament “. Talavera de la Reina (Toledo)
“Al meu entendre, quan no som capaços de veure la part de veritat que també hi ha a la postura de l’altre, ja la endimoniem i això ens dóna carta blanca per escriure o compartir qualsevol comentari incendiari. (…) Crec que estem ficats en això, i de vegades sense adonar-nos, el que és pitjor. Ens oblidem de que el nostre repte és més heroic i difícil que anar fent propaganda de les nostres idees i denúncia de les contràries: és el de construir ponts “. Girona
“Tinc molts amics i amigues a Catalunya. Germans i germanes amb els quals hem decidit treballar per una Humanitat Nova, que ens hem convidat mútuament a les nostres ciutats; que ens hem ofert -com a do- la nostra gastronomia, els nostres carrers, els nostres olors i la nostra música. Jo vull compartir amb ells les seves ànsies i els seus dolors, de la mateixa manera que estic segur que ells i elles comparteixen les meves. (…) Per això, els escric un missatge d’ànim quan hi ha un atemptat, o els envio un missatge d’alè en moments difícils. Per això, se senten lliures de dir-me frases del tipus: “espero que la propera vegada que ens veiem siguem ja independents” i, al seu torn, m’escolten a fons quan jo els responc: “espero que la propera vegada hagi triomfat el sentit comú i la sensatesa “. Sevilla
La campanya #SócDiàleg busca fer visible el compromís de moltes persones “a estendre ponts en les actuals circumstàncies i sempre, convençuts que en la visió i opció de l’altre, hi ha part de veritat.” També es pot expressar aquest compromís pel diàleg signant la petició.