La campanya #SócDiàleg busca fer visible el compromís de moltes persones “a estendre ponts en les actuals circumstàncies i sempre, convençuts que en la visió i opció de l’altre, hi ha part de veritat.” També es pot expressar aquest compromís pel diàleg signant la petició. A continuació, alguns testimonis:
“Em costava entendre el que hi ha persones que no volen ser d’Espanya. He fet l’esforç, m’ha costat però ho he aconseguit i em sento molt bé. Més enllà del que pensem, sento que tots som germans. A més, els que hem crescut en els Focolars, tenim la capacitat, ens hem educat en el escoltar l’altre, al estimar la pàtria de l’altre com la pròpia”. Madrid
“Nosaltres ahir vam estar en vigília tot el dia perquè en qualsevol moment semblava que la Guàrdia Civil arribaria i, a mesura que s’anaven coneixent de primera mà les formes que utilitzaven, la inquietud augmentava. Al final no van poder entrar al nostre poble. Aquest matí, el nostre fill petit de 12 anys, tant punt es va aixecar, em diu: el que no entenc és per què els espanyols parlen de diàleg, perquè d’aquesta manera, (es referia a la violència policial), és impossible. Li he dit que no és just generalitzar parlant d’uns i altres, (nosaltres / ells, catalans / espanyols), però que, a més jo estava rebent molts missatges de suport de molta gent del moviment, de tot Espanya i d’altres països, preocupant-se de veritat i amb ànim de mantenir un diàleg de la qualitat que es proposa en # SócDiàleg. Per exemple, intentant entendre la lògica que hi pot haver en una visió d’un mateix fet des d’una altra perspectiva. Ho ha entès de seguida i he percebut que es treia un pes de sobre al mateix temps que tenia una clau d’interpretació que l’ajudava”. Girona
“Després dels esdeveniments tan dolorosos que hem i estem vivint, la meva actitud, el meu cor, la meva mirada cap a aquesta situació, ha canviat radicalment. Ha despertat en mi un gran desig de ser, encara que petita, constructora de pau; allà on em trobo, sense importar-me de quin costat estic, només del costat de Jesús. I aquí vull estar: en aquest únic costat construint i vivint per la fraternitat universal amb tots vosaltres”. Madrid
“Quan em va arribar la proposta de #SòcDiàleg, vaig llegir el text i vaig decidir no signar-lo perquè -encara que no diu res amb el que no estigui d’acord- em semblava que no era el moment, ja que els polítics catalans no estaven disposats a cap tipus de diàleg i seguien en el seu projecte de ‘referèndum’ i el que venia darrere.
Amb honestedat de pensament, he penjat al meu balcó la bandera d’Espanya i veig les coses d’una determinada manera que es pot resumir en ‘Fora de la Llei = fora de joc’ i altres moltes coses que no van contra Catalunya, sinó amb un no entendre el que està succeint i no trobar justificació.
Vaig tenir una lluita interna perquè, d’una banda tinc un pensament coherent amb els meus principis que, tot i poder estar equivocats, són fruit d’una identitat i per una altra, era la primera vegada que no adheria a un pensament dels Focolars.
Cinc dies després, per a la preparació d’una trobada vaig parlar amb una voluntària de Barcelona. Després de les coses concretes li vaig preguntar com estava, i em va explicar moltíssimes coses. Li vaig dir que sentia que s’havia produït la fractura política i social del país i que això també es reflectia en nosaltres. Li vaig dir que no compartia el seu pensament, però que més enllà de tot renovava cada dia el Pacte d’amor recíproc amb ella, disposada a donar la vida.
Després d’això, vaig llegir de nou diverses vegades el manifest, i, encara que no havia canviat d’opinió, vaig signar la proposta perquè em vaig qüestionar: ¿Estic disposada a donar la vida i no estic disposada a signar aquesta iniciativa? Llavors em vaig adonar que l’amor supera i conté la justícia.
Segueixo amb la bandera d’Espanya al meu balcó, penso el que penso, però … ‘Abans de res la mútua i contínua caritat’ Això és el que val “. Granada
“He vist com la falsedat, la mentida, la violència, han dominat aquests dies”.
Us diré, tinc 64 anys, sóc catalana, d’un poblet que es diu Arenys d’Empordà que per no tenir, no tenim ni Ajuntament, el nostre Ajuntament és a Garrigàs, poble que ha estat lamentablement famós l’1 d’octubre. Per tant podeu pensar que sóc part implicada, però us explico la meva experiència:
Era primera hora del matí, tot just havien obert el local electoral, ja havien votat 15 persones i uns 40 o 50 del poble ( és un poble de 435 habitants). Érem gent normal, en pau estàvem esperant el nostre moment per poder donar el vot, no teníem ni pals ni forques ni res de res més que les nostres mans .. tot d’una varen arribar 35 guàrdies civils i ens varen dir que s’enduien l’urna. L’alcaldessa els va dir amablement que no podien entrar, que no hi havia cap problema, érem gent pacífica que únicament volia votar. Varen començar a agafar-nos un a un, amb violència tirant per terra vells, àvies, joves.. i qui fos. A mi em van donar un cop a la cara que em va fer caure les ulleres, al ajupir-me per agafar-les un d’ells em va agafar la mà i me la va retorçar amb força, me’l vaig mirar, incrèdula de que això pogués estar passant i llavors em va dir: “duele, ¿verdad?” . Li vaig respondre: “¿no te da verguenza hacer daño a una vieja?”. Llavors em va deixar i donant-me una empenta vaig rodolar per terra com tots els altres….
Jo vaig tenir sort perquè em va deixar, però, d’altres a Girona, A Barcelona, a Aiguaviva.. a molts més llocs van rebre de valent…
M’indigna quan veig a les notícies de Madrid que diuen que tot això no va passar, que no és veritat.
La realitat és que la gent va ser víctima de la seva violència per impedir que s’enduguessin les urnes.
I jo, com a membre del Moviment de la unitat, avui, a la Missa davant Jesús Eucaristia,…, com puc pair tota aquesta ràbia? Totes aquestes informacions del govern de Madrid, que canvien la realitat … com puc no sentir repugnància quan els sento?
Penso, Com es sentiria un de Madrid si l’obliguessin a ser català? Doncs així és com ens sentim nosaltres…
No sento odi cap al guàrdia civil que em va fer mal, ni cap als que van fer mal a tanta gent, penso que no saben el que fan, que estan portats per unes consignes que els hi han donat, el perdono de tot cor …
Però no es pot forçar el sentiment de la gent.
Deixem que cada persona, individualment pensi allò que vulgui, lliurament, i que després voti i el resultat d’aquesta votació ha de ser el que es faci. I respectem-ho tots, i mirem d’estendre ponts on ens puguem trobar, i asseure’ns de cantó mirant-nos amb els ulls plens d’amor i pau.
Tinc amics a Madrid, a Pamplona, a Sevilla, a Santiago de Compostela.. i vull poder-los trobar com sempre, feliços de compartir la vida que Déu ens dóna”.
Eealimentación
… (viene de comentarios anteriores)
Termino diciendo que más que francés, italiano, catalán, castellano, español o andaluz me siento cristiano, y aspiro a tener los mismos sentimientos de Cristo.
… (viene del comentario anterior)
– Evitar cualquier juicio a los demás
– Dejemos que nos enriquezca lo positivo de cada persona con quien nos encontramos
– Amor gratuito
– …
No sé por qué, pero también me vino a la mente otro episodio de la vida de Jesús: cuando le preguntan si se deben pagar tributos al César. Él, después de coger una moneda, dice eso de “a Dios lo que es de Dios y al César lo que es del César”.
Termino diciendo que más que francés, … sigue…
Supongo que como todos, siento una gran desazón a raíz de la situación actual en Cataluña.
El otro día me acercaba a esta página y leía lo escrito. Testimonios que reflejan los sentimientos de cada uno.
Ayer por la noche, en un momento de recogimiento, volvía a leer la Palabra de Visa de este mes: “Tened entre vosotros los mismos sentimientos que Cristo”. No voy a copiar toda la Palabra de Vida (todos podéis repasarla), pero me parece una auténtica joya:
… sigue…