Amb data de 24 de novembre de 2013, el papa Francesc va fer pública l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium (L’alegria de l’evangeli). Un text de gran bellesa que convida a viure i expressar en cada àmbit de la vida, l’alegria de l’Evangeli.
En el seu capítol quart, titulat La dimensió social de l’evangelització, parla de “la inclusió social dels pobres”, del “diàleg social com a contribució a la pau”, del temps, que “és superior a l’espai” i de la unitat, que “preval sobre el conflicte”. Aquests últims paràgrafs, del 226 al 230, els reproduïm a continuació:
La unitat preval sobre el conflicte
- El conflicte no pot ser ignorat o dissimulat. Ha de ser assumit. Però si quedem atrapats en ell, perdem perspectives, els horitzons es limiten i la realitat mateixa queda fragmentada. Quan ens aturem en la conjuntura conflictiva, perdem el sentit de la unitat profunda de la realitat.
- Davant el conflicte, alguns simplement ho miren i segueixen endavant com si res passés, es renten les mans per poder continuar amb la seva vida. Altres entren de tal manera en el conflicte que queden presoners, perden horitzons, projecten en les institucions les pròpies confusions i insatisfaccions i així la unitat es torna impossible. Però hi ha una tercera manera, la més adequada, de situar-se davant el conflicte. És acceptar patir el conflicte, resoldre’l i transformar-lo en la baula d’un nou procés. «Feliços els qui treballen per la pau!» (Mt 5,9).
- D’aquesta manera, es fa possible desenvolupar una comunió en les diferències, que només poden facilitar aquestes grans persones que s’animen a anar més enllà de la superfície conflictiva i miren als altres en la seva dignitat més profunda. Per això cal postular un principi que és indispensable per construir l’amistat social: la unitat és superior al conflicte. La solidaritat, entesa en el seu sentit més profund i desafiant, es converteix així en una manera de fer la història, en un àmbit vivent on els conflictes, les tensions i els oposats poden arribar a una unitat pluriforme que engendra nova vida. No és apostar per un sincretisme ni per l’absorció d’un en l’altre, sinó per la resolució en un pla superior que conserva en si les virtualitats valuoses de les polaritats en pugna.
- Aquest criteri evangèlic ens recorda que Crist ha unificat tot en si: cel i terra, Déu i home, temps i eternitat, carn i esperit, persona i societat. El senyal d’aquesta unitat i reconciliació de tot en si és la pau. Crist «és la nostra pau» (Ef 2,14). L’anunci evangèlic comença sempre amb la salutació de pau, i la pau corona i cohesiona en cada moment les relacions entre els deixebles. La pau és possible perquè el Senyor ha vençut al món i a la seu conflictivitat permanent «fent la pau mitjançant la sang de la seva creu» (Col 1,20). Però si anem al fons d’aquests textos bíblics, hem d’arribar a descobrir que el primer àmbit on som cridats a assolir aquesta pacificació en les diferències és la pròpia interioritat, la pròpia vida sempre amenaçada per la dispersió dialèctica. [183] Amb cors trencats en milers de fragments serà difícil construir una autèntica pau social.
- L’anunci de pau no és el d’una pau negociada, sinó la convicció que la unitat de l’Esperit harmonitza totes les diversitats. Supera qualsevol conflicte en una nova i prometedora síntesi. La diversitat és bella quan accepta entrar constantment en un procés de reconciliació, fins segellar una mena de pacte cultural que faci emergir una «diversitat reconciliada», com bé van ensenyar els Bisbes del Congo: «La diversitat de les nostres ètnies és una riquesa […] només amb la unitat, amb la conversió dels cors i amb la reconciliació podrem fer avançar el nostre país »[184].