Quantes vegades sentim trucar a la nostra porta? Pot ser el carter, el veí, o un amic del nostre fill, però també un desconegut… Què voldrà? Serà prudent obrir? Deixar entrar a casa algú que no coneixem bé?

Tanmateix aquesta Paraula de Déu, treta de l’Apocalipsi, ens invita a l’acolliment d’un hoste inesperat.

L’autor d’aquest llibre, molt instructiu per als cristians, parla aquí a l’antiga Església de Laodicea en nom del Senyor Jesús, mort i ressuscitat per amor de tota criatura humana.

Parla amb l’autoritat que emana d’aquest amor; alaba, corregeix, invita a acollir l’ajuda potent que el mateix Senyor s’està preparant a oferir a aquesta comunitat de creients, amb la condició que estiguin disposats a reconèixer la seva veu i a “obrir-li la porta”.

«Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi»

Avui com aleshores, tota la comunitat cristiana està invitada a superar pors, divisions, falses seguretats per acollir la vinguda de Jesús. De fet, Ell es presenta cada dia amb diferents “vestits”: els sofriments quotidians, les dificultats que comporta el fet de ser coherents, els reptes per les eleccions importants de la vida, però sobretot, el rostre del germà o de la germana amb qui ens creuem pel camí.

És també una invitació a “aturar-nos” amb Jesús en un moment d’intimitat, com es fa amb un amic, en el silenci del capvespre, asseguts a la mateixa taula; el moment més propici per a un diàleg que demana escolta i obertura.

Fer callar els sorolls és la condició per reconèixer i escoltar la seva veu, el seu Esperit, l’únic capaç de desblocar les nostres pors i fer-nos obrir la porta del cor.

Chiara Lubich explica una experiència seva: «Cal fer callar tot en nosaltres per descobrir dins nostre la veu de l’Esperit. I cal extreure aquesta veu com es treu un diamant del fang: polir-la, exposar-la i donar-la en el moment oportú, perquè és amor i l’amor es dona; és com el foc que,  alimentat amb palla o alguna altra cosa, crema, si no, s’apaga. L’amor ha de créixer en nosaltres i propagar-se» ^[1].

Diu el papa Francesc: «L’Esperit Sant és un do. […] Entra en nosaltres i fa fructificar, perquè nosaltres després ho puguem donar als altres. […] Per tant, és propi de l’Esperit Sant, descentralitzar el nostre jo per obrir-nos al “nosaltres” de la comunitat: rebre per donar. No som nosaltres el centre; nosaltres som un instrument d’aquest do per als altres»[2].

«Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi»

Per l’amor recíproc típic de l’Evangeli, els cristians poden ser, com Ell i amb Ell, testimonis de la presència de Déu en els esdeveniments de la història, també en els nostres dies.

En plena arribada d’immigrants a la frontera, hi ha qui sent trucar a la pròpia porta. Delia ens explica: «Una calorosa tarda de diumenge vaig veure assegudes a la vorera davant del meu bar moltes mares amb els seus fills que ploraven perquè tenien gana. Les vaig convidar a entrar explicant-los que donaria de menjar als nens de franc. Elles se sentien avergonyides perquè no tenien diners, però jo vaig insistir-hi i finalment van  acceptar. Després va córrer la veu i ara ha esdevingut el bar dels immigrants, la major part musulmans. Molts em diuen “Mama Àfrica”. A poc a poc he perdut la meva antiga clientela. L’estança on jugaven els ancians s’ha convertit en la sala dels nens, on poden escriure i jugar, amb un petit canviador per als bebès, on les mares poden tenir una mica de descans, o es transforma en una classe per ensenyar italià. La meva no ha estat una elecció, sinó més aviat l’exigència de no girar l’esquena a aquesta realitat. Gràcies als immigrants he conegut moltes persones i associacions que em financen i m’ajuden a anar endavant. Si hagués de recomençar, ho faria tot igual. El més important per a mi és DONAR!»[3].

Tots som invitats a acollir el Senyor, que truca a la porta perquè sortim, amb Ell, envers els qui tenim a prop nostre.

Serà el mateix Senyor qui farà espai a la nostra vida, amb la seva presència.

Letizia Magri

[1] C. Lubich, L’Esperit Sant és l’Amor, 12 de setembre de 1949, a Connexió CH, juny 2006.

[2] Papa Francesc, Audiència general, Roma 6 de juny de 2018.

[3] A “Città Nuova online”, 7 de març de 2018 i a “Connexió CH” 16 de juny de 2018.