L’apòstol Pau escriu a la comunitat de la ciutat de Filips, mentre ell mateix és objecte d’una persecució que el posa en greus dificultats. Malgrat tot, a aquests amics seus estimats els aconsella, és més quasi els mana, que “visquin sempre contents”.

Però es pot fer una exhortació semblant?

Si mirem al nostre voltant, no és fàcil trobar motius de serenitat i menys encara d’alegria!

Davant les preocupacions de la vida, les injustícies de la societat, les tensions entre els pobles, ja suposa un gran esforç no deixar-se desanimar, aclaparar-nos, tancar-nos en nosaltres mateixos.

I en canvi Pau ens invita també a nosaltres:

Viviu sempre contents en el Senyor! 

Quin és el seu secret?

“[…]hi ha una raó per la qual, malgrat totes les dificultats, hem d’estar sempre en l’alegria. És la vida cristiana presa seriosament que porta a això. Per ella Jesús viu amb plenitud dintre nostre i amb ell no podem no ésser en la joia. És Ell la font de la joia veritable, perquè dóna sentit a la nostra vida, ens guia amb la seva llum, ens allibera de qualsevol temor, ja sigui pel passat o per tot el que encara ens espera, ens dóna la força per superar totes les dificultats, temptacions i proves que podem trobar”.[1]

La joia del cristià no és nomès optimisme, o la seguretat dels béns materials, o l’alegria de qui és jove i té bona salut. Més aviat és fruit de la trobada personal amb Déu en el profund del cor.

Viviu sempre contents en el Senyor! 

D’aquesta joia, diu Pau, neix la capacitat d’acollir els altres amb cordialitat, la disponibilitat per tenir temps per dedicar a qui tenim el nostre voltant.[2]

És més, Pau en una altra ocasió repeteix amb força la dita de Jesús: “Fa més feliç donar que rebre”.[3]

De la companyia de Jesús brolla també la pau del cor, l’única que pot contagiar les persones que tenim al voltant, amb la seva força desarmada.

Recentment a Síria, malgrat els greus perills i dificultats de la guerra, un nombròs grup de joves s’ha reunit per compartir les seves experiències d’Evangeli viscut i experimentar la joia de l’amor recíproc; després se n’han tornat decidits a testimoniar que la fraternitat és possible.

Així escriu qui hi ha participat:

“Se succeixen relats d’històries coents i d’esperança, de fe heroica en l’amor de Déu. Hi ha qui ho ha perdut tot i qui ha vist morir les persones més estimades[…]. És fort el compromís d’aquests joves per generar vida al seu voltant: organitzen obres d’assistència implicant milers de persones, reconstrueixen una escola i un jardí al centre d’un poblet, que mai s’havien acabat per culpa de la guerra. Ofereixen ajuda a desenes de famílies de refugiats[…]. Tornen a aflorar al cor les paraules de Chiara Lubich: “La joia del cristià és com un raig de sol que brilla a travès d’una llàgrima, una rosa florida sobre una taca de sang, essència d’amor destilada del dolor […] per això té la força apostòlica d’un tros de Paradís”.[4] En els nostres germans i germanes de la Síria trobem la fortalesa dels primers cristians, que en aquesta tremenda guerra testimonien la confiança i l’esperança en Déu Amor, trasmetent-la als seus companys de viatge. Gràcies, Síria, per aquesta lliçò de cristianisme viscut!”.

Letizia Magri

[1] C. Lubich, Invito alla gioia, a “Città Nuova”, 31 (1987/22), p. 11

[2] Cf. Fl 4,5.

[3] Ac 20,35.

[4] C. Lubich, La gioia, al Jubileo de los jóvenes, Roma 12 de abril de 1984.