Segons el relat de Lluc, Jesús, després d’haver anunciat als seus deixebles les benaurances, llança la seva revolucionària invitació a estimar cada home com un germà, fins i tot si resulta ser un enemic.

Jesús ho sap bé i ens ho explica: som germans perquè tenim un únic Pare, que és sempre a la recerca dels seus fills.

Ell vol entrar en relació amb nosaltres, ens crida a les nostres responsabilitats, però a la vegada el seu és un amor que té cura de nosaltres, que sana, que nodreix. Una actitud materna de compassió i tendresa.

Aquesta és la misericòrdia de Déu que es dirigeix personalment a tota criatura humana, amb totes les seves fragilitats; és més, Ell prefereix qui roman als marges del camí, exclòs i rebutjat.

La misericòrdia és un amor que omple el cor i després es bolca sobre els altres, tant sobre els veïns de casa com sobre els estrangers, sobre la societat al nostre voltant.

Perquè som fills d’aquest Déu podem assemblar-nos en allò que el caracteritza: l’amor, l’acolliment, el saber esperar els temps de l’altre.

«Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós»

Malauradament en la nostra vida personal i social respirem una atmosfera de creixent hostilitat i competició, de sospita recíproca, de judici sense possibilitat d’apel·lació, de por de l’altre; els rancors s’acumulen i porten als conflictes i a les guerres.

Com a cristians podem donar un decisiu testimoni contracorrent: fem un acte de llibertat de nosaltres mateixos i dels condicionaments, i comencem a reconstruir els lligams esquerdats o trencats a la família, al lloc de treball, a la comunitat parroquial, al partit polític.

Si hem fet mal a algú, demanem perdó amb coratge i reprenguem el camí. És un acte de gran dignitat.

I si algú ens hagués ofès veritablement, provem a perdonar-lo, a fer-li de nou espai al nostre cor, de manera de permetre-li ressanar la ferida.

Però, què és el perdó?

«El perdó no és oblit […] no és debilitat, […] no consisteix en considerar sense importància una cosa que és greu, o que està bé el que està malament, […] no és indiferència. El perdó és un acte de voluntat i de lucidesa, i per tant de llibertat, que consisteix en acollir el germà tal com és, no obstant el mal que ens hagi fet, de la mateixa manera que Déu ens acull a nosaltres, pecadors, malgrat els nostres defectes. El perdó consisteix no en respondre a l’ofensa amb l’ofensa, sinó en fer el que Pau diu: “No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé” (Rm 12,21)»[1]

Aquesta apertura del cor no s’improvisa. És una conquesta quotidiana, un creixement constant en la nostra identitat de fills de Déu.

És sobretot un do del Pare que podem i devem demanar a Ell mateix.

«Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6,36)

Explica M., una jove filipina: «Només tenia onze anys quan van matar el meu pare, però no es va fer justícia perquè érem pobres. Quan he crescut he estudiat jurisprudència amb el desig d’obtenir justícia per la mort del meu pare. Però Déu tenia un altre pla per a mi: una companya m’ha invitat a una reunió de persones compromeses seriosament a viure l’Evangeli. He començat també jo.

Un dia he demanat a Jesús que m’ajudés a viure concretament la seva paraula: “Estimeu els vostres enemics” (Lc 6,27), perquè sentia que l’odi per la persona que havia mort el meu pare encara em tenia agafada. El dia següent, al treball, he trobat el cap del grup. L’he saludat amb un somriure i li he preguntat com estava la seva família. Aquesta salutació l’ha deixat desconcertat i jo ho era encara més pel que havia fet.

L’odi dintre meu s’estava desfent, transformant-se en amor. Però aquell era només el primer pas: l’amor és creatiu! He pensat que cada membre del grup devia rebre el nostre perdó. Amb el meu germà hem anat a trobar-los per restablir la nostra relació i testimoniar-los que Déu els estima. Un d’ells ens ha demanant perdó pel que havia fet i que el preguéssim  per la seva família».

Letizia Magri

[1] C. Lubich, Costruire sulla roccia, Città Nuova, Roma 1993, p. 56