L’evangeli de Mateu narra un episodi de la vida de Jesús que pot semblar poc important: la seva mare i els seus familiars van a Cafarnaüm, on ell es troba amb els deixebles per anunciar l’amor del Pare a tothom. Segurament han fet un llarg camí fins a trobar-lo i hi volen parlar. No entren en el lloc on es troba Jesús, sinó que envien un missatge: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, i volen parlar amb tu».

La dimensió familiar era molt important per al poble d’Israel: de fet, el poble mateix era considerat «fill» de Déu, hereu de les seves promeses i els que hi pertanyien es consideraven «germans».

Però Jesús obre una perspectiva inesperada: amb un gest solemne de la mà assenyala els seus deixebles i diu:

«El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare»

Jesús revela una dimensió nova: qualsevol pot sentir-se part d’aquesta família si s’esforça a conèixer la voluntat de l’únic Pare i a complir-la.

Qualsevol: adult o nen, home o dona, sa o malalt, de qualsevol cultura i posició social. Qualsevol: cada persona porta dins seu la imatge de Déu Amor. És més, cada persona és el tu de Déu, amb el qual pot entrar en una relació de coneixement i amistat.

Per tant, qualsevol pot fer la voluntat de Déu, que és l’amor per Ell i l’amor fraternal. I, si estimem, Jesús ens reconeix com els seus familiars: els seus germans i germanes. És la nostra sort més gran, que ens sorprèn: ens allibera del passat, de les nostres pors, dels nostres esquemes. Des d’aquesta perspectiva també els límits i les fragilitats poden ser catapultes cap a la nostra realització. Veritablement tot fa un salt de qualitat.

«El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare»

Fins i tot podem, en certa manera, ser mare de Jesús; com Maria, que es va posar a disposició de Déu des del moment de l’anunciació fins al Calvari i després al naixement de l’Església. Així també cadascú de nosaltres pot fer néixer i renéixer Jesús en ell mateix, si viu l’Evangeli, i, per la caritat recíproca, contribuir a generar Crist a la  comunitat.

És la invitació que Chiara Lubich dirigeix a persones desitjoses de viure la Paraula de Déu: «“Sigueu una família”. Hi ha entre vosaltres qui pateix per proves espirituals o morals? Compreneu-los com una mare i més, il·lumineu-los amb la paraula i amb l’exemple. No deixeu que els en falti, és més feu que creixi al seu voltant, el caliu de la família. Hi ha entre vosaltres qui pateix físicament? Que siguin els germans preferits. […] No anteposeu mai cap activitat, de cap tipus, […] a l’esperit de família amb els germans amb qui viviu. I on aneu a portar l’Ideal de Crist, […], no fareu res millor que tractar de crear amb discreció, amb prudència, però amb decisió, l’esperit de família. Aquest és un esperit humil, vol el bé dels altres, no es vana…  és […] la caritat vertadera»[1].

«El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare»

Cadascú de nosaltres pot descobrir en el seu dia a dia la tasca que el Pare li confia   per construir la gran família humana.

En un barri d’Homs, a Síria, més de cent cinquanta nens la major part musulmans, assisteixen a les activitats extraescolars que es fan a una escola de l’església ortodoxa grega. Explica Sandra, la directora: «Donem acolliment i ajuda, mitjançant un equip de professors i especialistes, en un clima de família basat en el diàleg i la promoció dels valors. Molts nens estan marcats per traumes i patiments. Els uns són apàtics, els altres agressius. Desitgem reconstruir la confiança en ells mateixos i en els altres. Si bé la majoria de les famílies estan desestructurades a causa de la guerra, aquí tornen a trobar la força i l’esperança per tornar a començar».

Letizia Magri

[1] C. Lubich, El amor recíproco (ed. Florence Gillet), “12 puntos” n. 5, Ciudad Nueva, Madrid 2013, pp.99-100