Agost 2022

 
«Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Fins a set vegades?» (Mt 18, 21)

El capítol 18 de l’Evangeli de Mateu és un text molt ric on Jesús dona instruccions als seus deixebles sobre com viure les relacions dins la comunitat acabada de néixer. La pregunta que fa Pere reprèn les paraules que Jesús acabava de pronunciar: “Si el teu germà et fa una ofensa…”. Jesús parla i, poc després, Pere l’interromp com si s’adonés que no havia entès bé allò que el Mestre acabava de dir. I li fa una de les preguntes més rellevants referent al camí que ha de seguir un deixeble seu. Quantes vegades cal perdonar?

«Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?»

El fet de fer-nos preguntes forma part del camí de la fe. Qui creu no té totes les respostes, però es manté fidel malgrat les preguntes. L’interrogant de Pere no es refereix al pecat contra Déu, sinó sobretot a què fer quan un germà comet pecats contra un altre germà. Pere pensa que és un bon deixeble que pot arribar a perdonar fins a set vegades[1]. No s’espera la resposta immediata de Jesús que desbarata les seves seguretats: “No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.“ Els deixebles coneixen bé les paraules de Lèmec, el sanguinari fill de Caín, que canta la repetició de la venjança fins a setanta vegades set[2]. Fent al·lusió a aquesta afirmació, Jesús contraposa a la venjança il·limitada el perdó infinit.

«Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?»

No es tracta de perdonar una persona que ofèn contínuament, sinó més aviat de perdonar repetidament en el nostre cor. El veritable perdó, el que fa sentir-se lliure, acostuma a arribar gradualment. No és un sentiment, no és oblidar: és l’opció que el creient hauria de prendre, no tan sols quan l’ofensa és repetida, sinó cada vegada que torna al pensament. Per això cal perdonar setanta vegades set.

Escriu Chiara Lubich: “Així doncs, […] Jesús tenia en ment especialment les relacions entre cristians, entre membres de la mateixa comunitat. Per tant, has de comportar-te així abans de res amb els teus germans en la fe: a la família, al treball, a l’escola o a la teva comunitat si en formes part d’alguna. Saps que és normal voler compensar l’ofensa rebuda amb una acció o una paraula proporcionada. I saps que per diversitat de caràcters o per nerviosisme o per altres causes, són freqüents les faltes d’amor entre persones que viuen juntes. Recorda, doncs, que només una actitud de perdó sempre renovada pot mantenir la pau i la unitat entre germans. Sempre tindràs la tendència a pensar en els defectes dels teus germans, a recordar el seu passat, a voler que siguin diferents de com són… Cal que prenguis el costum de veure’ls amb ulls nous i veure’ls nous ells mateixos, acceptant-los sempre i de seguida  fins al fons, encara que no es penedeixin”[3].

«Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?»

Tots nosaltres formem part d’una comunitat de “perdonats”, perquè el perdó és un do de  Déu, que sempre necessitem. Sempre ens hauríem de meravellar de la immensitat de la misericòrdia que rebem del Pare, que ens perdona si també nosaltres perdonem els germans[4].

Hi ha situacions en les quals no és fàcil perdonar, circumstàncies que deriven de situacions polítiques, socials, econòmiques en les quals el perdó pot assumir una dimensió comunitària. Són molts els exemples de dones i homes que han aconseguit perdonar fins i tot en els contextos més durs, ajudats per una comunitat que els ha sostingut.

Osvaldo és colombià; va ser amenaçat de mort i va veure com assassinaven el seu germà. Avui és el cap d’una associació ciutadana, on té cura de la rehabilitació de persones que van estar  implicades directament en el conflicte armat del seu país.

“Hauria estat fàcil respondre a la venjança amb més violència però vaig dir no”, explica Osvaldo: “Aprendre l’art del perdó és molt, molt difícil, però les armes o la guerra no són mai una opció per transformar la vida. El camí de la transformació és un altre, és poder tocar l’ànima humana de l’altre i per fer això no ens cal la supèrbia ni  el poder: cal la humilitat, que és la virtut més difícil de construir” [5].

 Letizia Magri 


[1] El número set indica la totalitat, la completesa: Déu crea el món en set dies (cf. Gn 1, 1-2.4). A Egipte hi ha set anys d’abundància i set de carestia (Gn 41, 29-30).

[2] “Caín serà venjat set vegades, però Lèmec ho serà setanta-set” (Gn 4,24)

[3]  C. Lubich, Palabra de vida, octubre 1981, en Ead., Palabras de vida/1, Ciudad Nueva, Madrid 2020, pp. 228-229.

[4]  Cf. Pregària del Parenostre, Mt 6,9-13.

[5] Maddalena Maltese (ed.), Unità è il nome della pace: La strategia di Chiara Lubich, Città Nuova, Roma 2020, p.37.

Normas(500)