El rei i profeta David, autor d’aquest salm, està oprimit per l’angoixa i la pobresa, i se sent en perill enfront dels seus enemics. Li agradaria trobar un camí per sortir d’aquesta situació dolorosa, però experimenta la seva impotència.

Aleshores alça els ulls al Déu d’Israel, que des de sempre es preocupa pel seu poble, i l’invoca amb l’esperança que vingui a ajudar-lo. La Paraula de vida d’aquest mes subratlla, en particular, la seva petició de conèixer les rutes i els camins del Senyor com a llum per a les nostres pròpies decisions, sobretot en temps difícils.

“Fes que conegui, Senyor, les teves rutes, ensenya’m els teus camins”

També a nosaltres ens passa d’haver de prendre decisions a la vida que comprometen la consciència i tota la nostra persona; de vegades hi ha tants camins possibles davant nostre que no estem segurs de quin és el millor, en altres ocasions ens sembla no tenir-ne cap. La recerca d’un camí per anar endavant és profundament humà i de vegades necessitem demanar ajuda a qui considerem un amic. La fe cristiana ens fa entrar en amistat amb Déu: Ell és el Pare que ens coneix íntimament i li agrada acompanyar-nos en el nostre camí. Cada dia convida a cadascun de nosaltres a emprendre lliurement una aventura, tenint com a brúixola l’amor desinteressat per Ell i per tots els seus fills. Les rutes, els camins també són oportunitats per conèixer altres viatgers, per descobrir noves fites per compartir. El cristià mai no és una persona aïllada, sinó que forma part d’un poble en camí vers al pla de Déu Pare per a la humanitat, que Jesús ens ha revelat, amb les seves paraules i tota la seva vida: la fraternitat universal, la civilització de l’amor.

“Fes que conegui, Senyor, les teves rutes, ensenya’m els teus camins”

I els camins del Senyor són atrevits; de vegades semblen portar-nos al límit de les nostres possibilitats, com els ponts de corda penjats entre parets de roques. Desafien hàbits egoistes, prejudicis, falsa humilitat i ens obren horitzons de diàleg, trobada, compromís pel bé comú. Sobretot, ens demanen un amor sempre nou, arrelat a la roca de l’amor i de la fidelitat de Déu per nosaltres, capaç d’arribar fins al perdó. És la condició indispensable per establir relacions de justícia i de pau entre persones i entre pobles. Fins i tot el testimoniatge d’un gest senzill però autèntic d’amor pot il·luminar el camí en el cor dels altres. A Nigèria, durant una trobada on joves i adults podien compartir les experiències personals d’amor evangèlic, Maya, una nena, va explicar: «Ahir, mentre jugàvem, un nen em va empènyer i vaig caure. Em va dir ‘perdó’ i el vaig perdonar». Aquestes paraules van obrir el cor d’un home el pare del qual havia estat assassinat per Boko Haram: «Vaig mirar Maya. Si ella, que és una nena, pot perdonar significa que també jo puc fer el mateix.»

“Fes que conegui, Senyor, les teves rutes, ensenya’m els teus camins”

Si volem encomanar-nos a un guia segur en el nostre viatge, recordem que Jesús va dir de si mateix: «Jo sóc el camí …» (Jn 14,6). Dirigint-se als joves reunits a Santiago de Compostela per a la Jornada Mundial de la Joventut del 1989, Chiara Lubich els va encoratjar amb aquestes paraules:

«[ … ] Definint-se ell mateix com ‘el Camí’, ha volgut dir que hem de caminar com ha caminat ell [ … ]. Es pot dir que el camí recorregut per Jesús té un nom: amor [ … ]. L’amor que Jesús ha viscut i ha portat és un amor especial i únic [ … ]. És el mateix amor de Déu [ … ]. Però estimar a qui? Estimar Déu és sens dubte el nostre primer deure. Després: estimar a cada proïsme [ … ]. Del matí al vespre, cada relació amb els altres s’ha de viure amb aquest amor. A casa, a la universitat, a la feina, als camps esportius, a les vacances, a l’església, al carrer, hem d’aprofitar les diverses ocasions per estimar els altres com a nosaltres mateixos, veient Jesús en ells, sense descuidar a ningú, més encara, essent els primers a estimar tothom. [ … ] Entrar com més profundament millor en l’ànim de l’altre; entendre de veritat els seus problemes, les seves exigències, les seves dificultats i també les seves alegries per poder compartir tot amb ell. [ … ] Fer-se en certa manera, l’altre. Com Jesús, que, essent Déu, per amor s’ha fet home, com nosaltres. Així el proïsme se sent entès i alleujat, perquè hi ha qui porta amb ell els seus pesos, les seves penes i comparteix les seves petites joies.

‘Viure l’altre’, ‘viure els altres’: aquest és un gran ideal, això és superlatiu [ … ]»

 Letizia Magri